Pere Meroño

Agafo el metro (…)

per anar a casa de ma mare i dur-la, encabat, a l’ambulatori. Baixo a "Sant Roc". Figures fosques de rostre fosc i roba fosca, emergeixen de les cases i dels blocs. Els homes s’adrecen, diligents, a la feina. Són pakistanesos, la immensa majoria. La cara del nou proletariat, precariat, també?, que mou i fa país.

Al Centre d’Atenció Primària El Gorg, pel nombre elevat de gorgs i llacunes que hi havia, temps enrere, hi trobem, a parts de vuit del matí, tres persones que s’esperen, en uns bancs a l’entrada, i a l’exterior, del centre de salut. Una dona i dos homes.

Una figura irromp, amb grans gambades, i amb granota, amb un paquet d’exemplars de "20 minutos" i els planta a tocar de la porta principal. De seguit, un avi amb gos s’hi atansa i n’agafa un. El veig girar cua i endinsar-se a la porteria de casa seva.

Mentre els presents esperen, fan per manera d’intercanviar breus i tòpics mots sobre la climatologia, la porta tancada i barrada… Aquí no n’hi ha res de "bilingüismes" ni "problemes" lingüístics. No. Aquí, com ha passat sempre, des que els horts i estanys foren substituïts per blocs, el castellà hi ha senyorejat sempre. Talment com si fóssim a Valladolid. Sense competència ni discussions. Plenipotenciari domini.

Segueixen sent quarts de vuit, una mica més avançades, el centre obre a les 9. Mica en mica, a poc a poquet, van arribant els pacients. El gruix, gairebé tots, vénen per la cosa aquesta de les analítiques. Són, principalment, gent gran. Em crida l’atenció que quan hi són a uns 30m. del formiguer humà van i demanen, cridant, per l’últim de la "sang".