Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
CANIGÓ (Primeries dels anys 50)
Ep, escolteu, que us semblaria si entrevistés en Salvador Dalí? Demana en Xavier Dalfó, figuerenc, dinou anys, a la colla d’amics. Mil nou-cents cinquanta dos. Estiu a pleret (…)
Els ganàpies, tots ells, s’estan a Roses, l’Alt Empordà. La majoria, tret d’un, són barcelonins de casa bona. No fa pas gaire que han coronat una aventura: el viatge a peu de Roses a Sant Pere de Roda, Palau-saverdera, Port de la Selva. Amb fi de trajecte a Cadaqués. Paradís d’espècies arbòries (pi blanc, surera, om, freixe, vern, avellaner, salze, alzina, roure martinenc; i de màquies, brolles, llentiscle, càdec, bruc boal i d’escombres, estepa i argelaga negra, borrera… Vegetació. Tant com vulgueu. També, paisatge lunar alopècic sota el senyoreig d’una insomne tramuntana. Filla de grossos cataclismes i de convulsions esbatanades. Cap de Creus pletòric, un indret que gairebé cinquanta anys després hi esdevindrà Parc Natural. Un cop allà, a Cadaqués, en Xavier els hi fa fer cap a Port Lligat. És davant la residència del ja famós pintor empordanès. Colla de setzeanyers. Qui no els tingués…
Ep, escolteu, que us semblaria si entrevistés en Salvador Dalí? Els hi etziba. Anunci d’una vocació ferma i arrelada. D’un presagi que truca, apressat, a la porta.
Dit i fet, en Xavier, que du la pruïja periodística a les venes, fa una passa endavant, s’atansa al domicili dalinià, i hi fa un truc. Silenci. Espera. Un assistent de l’artista li demana què vol. Veurà, sóc empordanès i voldria entrevistar el senyor Dalí. Nova pausa. Més silenci. Nova espera. En Xavier s’embaladeix amb la presència, al rebedor, d’un gros ós dissecat. En un tres i no res, sent el saltiró àgil i la fressa d’algú que baixa pels esglaons de fusta. Du pantalons de seda i camisa negra i calça espardenyes de beta. No té dubte, és en Salvador Dalí. Presència desitjada en una trobada que a Dalfó li sembla impossible.
Bon dia, senyor Dalí, veurà sóc figuerenc, i col.laboro en la revista AMPURDÁN, i de figuerenc a figuerenc, i si no li fa res, voldria fer-li una petita entrevista. Dalí, rumia, repassa mentalment l’agenda, i li diu que impossible, que d’aquí a poc rebrà l’exrei Humbert d’Itàlia. Demà sí. A les 6 de la tarda.
Ateses les circumstàncies i els problemes motrius de la jovenalla i d’en Xavier, fan un pensament. I en Dalfó decideix romandre a Port Lligat fins l’endemà. El grup es dissol i, adéu, adéu, toquen el dos. L’entrevistador munta la tenda de campanya i passa les hores com bonament pot i sense pitança. Sona la campana del poble, just en aquest moment, les 6, un truc percudeix a cal matrimoni Gala-Dalí. La conversa entre el pintor i el jove periodista durarà quaranta cinc minuts.
Aquell dia, la vida d’en Xavier Dalfó féu un tomb decisiu. Des d’aleshores i fins el 1983 no tindrà cap més delit ni passió que el periodisme. AMPURDÁN, LOS SITIOS, LA VANGUARDIA, EL CORREO CATALÁN, L’INDEPENDANT, REVISTA, GACETA ILUSTRADA, EL ESPAÑOL, RUMBOS, TELE-GUIA, TURISSA, CANIGÓ, prou en donaran fe.
El país treu el cap, a primeries dels cinquanta, en un clima forasenyadament advers.
Al nord, i sota administració francesa, les comarques catalanes, l’estat, són en fase de reconstrucció d’ençà la sotragada del nazisme, l’ocupació, Vichy, la liquidació del govern d’unitat nacional amb concurs de la força líder de la resistència, el partit comunista. Les contrades del nord del país, a més, són víctimes del subdesenvolupament econòmic, social i cultural, l’emigració, ben lluny de l’epicentre parisenc.
Pura i dura perifèria meridional esparsa i distant.
Un territori català que malviu sota un estat democràtic perseguidor de la diferència, hostil d’allò més a les identitats i llengües anteriors a l’hegemonia gala. País i estat campions del centralisme al continent europeu.
Petit, més que limfàtic gros, mirada de fura i murri, fredor glacial, vet aquí, de protagonista, el senyor Franco Bahamonde, l’home que volia manar, peti qui peti. La Catalunya insular i peninsular i Espanya tota, sota la bota clavetejada d’una dictadura paorosa, extremament cruel. Inspirada i recolzada, sobretot, pel capital, els terratinents, les sotanes, i bona part dels uniformats alçats contra la raó i la llei. Encara ressonen les descàrregues dels nombrosíssims afusellaments de no franquistes, el plor dels més propers, l’exili de famílies senceres, la por dels que hi restaren, al país. Un règim agermanat amb el francès en la seva dèria liquidadora de les identitats no castellanes, a les quals mira de fer la pell.
Mala peça al teler, doncs, pels Països Catalans en la postguerra europea. Fragmentats i perseguits pels campions del jacobinisme i la uniformitat. Al·lèrgics a la diversitat. Presons de pobles.
A la Catalunya nord, en el conjunt francès, el poder precedent s’ha fet fonedís: cal, doncs, restaurar-hi tant la societat com l’estat. D’altra banda, es diluciden dues legitimitats i sengles delits de domini: de Gaulle, la resistència exterior, d’un costat; i la de caràcter intern, els combatents intramurs que en diríem. Breu, la dreta i la gent d’ordre, i un gros Partit Comunista –amb més de cinc-cents mil militants pertot.
Quant a pèrdues humanes: 600.000 morts de totes les edats i els gèneres. Econòmicament, l’aparell productiu és ben tocat i disminuït. Només cal retenir una dada: la producció industrial el 1945 és la mateixa que la de finals del XIX. El nou executiu maldarà, doncs, per engrossir la seguretat social i el rol protector de l’estat; executant un devessall de nacionalitzacions clau (mines, gas, electricitat, ferrocarrils, finances, sector assegurador…).
(Aquest text correspon a les pàgines 7 i 8 del llibre)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan les forces d’ocupació alemanes van voler ocupar França, Polònia o Anglaterra, no calien raons econòmiques o polítiques cojunturals o prometre lligar els gossos amb llonganisses.
I en el cas anglés Winston Churchill, només els va prometre sang, suor i llàgrimes.
En tot conflicte les forces d’ocupació sempre han tractat de estar defensades per una èlit ben pagada que s’en beneficia.
I tanmateix l’espoli nacional a través de les ‘polítiques socials’.
per què amb els valors d’una societat com cal,
s’en surt prou bé.
Dit això les anomenades ‘polítiques socials’
poden enfornsar-se per excés o per defecte
amb independència d’esquerra o dreta.
I als països més desenvolupats
‘privilegiats’ entre la resta del món
les ‘polítiques socials’
com gaire bé tot
es sol enfonsar per excés,
ús i abús
sota interessos creats
corporatius i burocràtics
que es van acumulant al llarg dels anys.
A més a més, a l’Estat espanyol
sembla que han volgut carregar-se-les
amb l’escusa i a través d’unes ‘polítiques socials’
per excés.
A través de les quals
en nom de les mateixes polítiques socials
són utilitzades per enfonsar altres més justes
equilibrades i sostenibles des del punt de vista social
i de l’interés general
I no només a benefici polític i dels ents corporatius
i col.lectius encarregats d’impartir-les.