Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
1r de Maig: Unitat de la classe treballadora contra l?ofensiva patronal, financera i estatal
“‘Que la crisi la paguin els rics’, s’afirmava fa any i mig, quan la crisi financera ja era més que evident. Llargament covat, l’esclat de la bombolla immobiliària-financera es presumia com quelcom desastrós per a tota la societat”(…)
“És clar que si hi havia bombolla (i bombolla financera en forma d’hipoteques, de préstecs al consum, etc.) era justament per la dificultat del capital per trobar sortides prou rendibles en l’economia productiva. L’aposta per ‘l’economia del totxo’ conduïa al precipici, i fins i tot els comentaristes burgesos més entusiastes amb el curs dels esdeveniments no deixaven d’admetre-ho.
En fer-se evident l’entrada en la crisi econòmica mundial més greu dels darrers vuitanta anys, hom hauria esperat també una crisi del neoliberalisme, i de les seves polítiques agressives contra la classe treballadora. No ha estat pas així, i de fet l’ofensiva neoliberal creix (abaratiment de l’acomiadament, retallada de prestacions socials, etc.). La manca d’un moviment obrer organitzat, inclosa l’absència de l’ala ‘reformista’, impedeix que la crisi laboral es transformi en una crisi social i política. L’impacte de la crisi laboral es veu, doncs, com un problema eminentment personal.
És simptomàtic que el discurs dominant sobre l’atur consideri la promoció de la formació laboral com l’única via de sortida. De principi, la formació sempre, sempre, serà un possibilitat de trobar feina, però sempre que la formació estigui lligada a un objectiu clar, que ara no és el cas. Aquesta falsa alternativa de formació serveix, com a distracció per a traspassar, dosificadament, la responsabilitat d’una deficient o insuportable situació econòmica i personal al poc interès per la pròpia formació laboral. I per altra banda s’obvia interessadament (per part dels promotors de la falsa formació) en assenyalar clarament quins són els interessos dels responsables d’orientar l’economia productiva i de les inversions dels beneficis obtinguts. Finalment, aquestes solucions individuals passen sempre per augmentar la competència entre treballadors: entre individus, entre sectors, entre nacions, etc.
De totes formes no podem menysprear el desencís que, en menor o major grau, mostren les classes populars catalanes envers les ‘elits’ financeres, industrials i polítiques. Perquè correspon als treballadors més conscients de transformar aquest desencís en una posició organitzada, combativa i solidària”.
Partit Socialista d’Alliberament Nacional-PSAN
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el sindicalisme dit “de classe” estigui subvencionat (excepte pocs cassos: CNT i d’altres de petits) per l’Estat, els sindicats no faràn res que posi en perill el benestar del seu funcionariat (alliberats) i dels empresaris. Els treballadors seguirem deixant les nostres responsabilitats en mans d’uns altres, mentre ens enganyem dient “ja m’ho faràn”…
Allà on els treballadors són conscients de la seva força, hi ha una mena de guerra entre les èlits sindicals i els treballadors farts de tanta impostura. Exemples d’això pot ser la SEAT, Pirelli, els conductors de TMB de Barcelona, etc.
I no diguem les fantotxades del sindicats “oficials” (UGT i CCOO) i les seves manis a favor d’en Garzón i cia., i les signatures en actes “contra la crisi”…
Atentament
Coincideixo plenament amb l’anàlisi que fas. Dissortadament no hi ha esquerra ni sindicalisme combatiu. No hi ha tampoc referents prou coneguts per tal que una part de l’esquerra social desmobilitzada pugui reprendre força. El discurs dominant, efectivament, és del del retrocés en els drets laborals, maquillat amb polítiques de formació que no van enlloc perquè no hi ha destí.