La massiva visita de mandataris socialistes -amb la única excepció de l’alcalde del Prat, Lluís Tejedor i del sotasignant- es un pretexte per a recordar la gestació d’aquest gran projecte, l’any 1998, de la ma de la Generalitat convergent, aconseguint un gran acord institucional que ha aguantat tots els canvis de govern fins avui. I, com a antítesi la ineficàcia de tants socialistes que, tot i governar-ho tot no son capaços d’endegar les noves infrastructures que calen al nostre país.
Divendres passat una comitiva ben nombrosa de mandataris socialistes encapçalada per la senyora ministra de Foment (de fet els socialistes ho manen gairebé tot amb la inestimable col·laboració del senyor Carod), d’empresaris i de professionals del sector de la construcció i de mitjans informatius, va visitar la flamant terminal sud de l’aeroport del Prat, per a celebrar l’acabament de les obres i l’inici del procés de la seva posta en servei.
D’entrada val a dir que és una excel·lent infraestructura que comparteix la mediterrània bellesa de l’arquitectura d’en Ricard Bofill amb una funcionalitat que sembla ben reeixida. S’hi han esmerçat molts recursos públics i per això caldrà analitzar-ne, amb més deteniment, la seva adequació a les necessitats de transport aeri del nostre país, a l’hora d’emetre un judici definitiu entorn aquesta gran infraestructura: amb els recursos dels ciutadans cal ser extraordinàriament curós i exigent amb aquells que, per compte de tots, els administren. Però la primera impressió és positiva: Barcelona i Catalunya, per fi, disposarà d’una gran terminal que respongui a les legítimes aspiracions d’ocupar un lloc de primera divisió en el rànquing del transport aeri. De la seva gestió en dependrà que això s’aconsegueixi. Però, aquest és un tema que avui no toca. Ja en parlarem d’aquí poques setmanes quan la Ministra vingui a les Corts a explicar el seu kafkià model de gestió aeroportuària.
Aquell llunyà acord del 1998 entre el President Pujol, el ministre Arias Salgado, l’alcalde Clos i l’alcalde Tejedor del Prat de Llobregat, que va posar fi a la polèmica entorn la ubicació de la tercera pista i va dibuixar la nova terminal, cobra ara tot el seu valor històric. De la concertació entre representants de quatre institucions, governades aleshores per quatre partits polítics diferents, en va sorgir un projecte, que, finalment, s’ha fet realitat. En Tejedor i jo mateix, els únics polítics no socialistes presents a l’acte de presentació de la nova terminal, ho recordàvem i aprofitàvem per posar al dia les nostres respectives opinions entorn aquelles infraestructures que cal endegar al nostre país i que, convindria situar en un marc de consens com el d’ara fa deu anys.
Crec que ha de ser possible construir un sòlid consens per a les infraestructures que la Catalunya del segle XXI necessita. Un consens que permeti, com en el cas de l’aeroport del Prat, que tot i canviar de color polític les diverses administracions, no hi hagi discontinuïtat en les inversions clau per al nostre futur. Les obres planificades pel govern català de CiU, encarregades pel ministre popular Álvarez Cascos, han estat concloses per un executiu socialista. És signe de maduresa de la nostra societat i tant de bo es pogués reproduir aquest comportament en tantes qüestions encallades. M’heu d’admetre un moderat escepticisme: tanta concentració de poder en les mateixes mans acaba resultant menys eficient que la voluntat d’acordar els grans temes de país…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!