Pere-Enric Barreda

L’article comparteix amb els ja publicats el tema comú del que Salvador anomena excursionisme, i que avui denominem turisme. És el darrer en ordre cronològic, escrit el 1954 i, com deia, en valencià, sense que això supose poder usar els nostres topònims propis a causa de la persecució que encara en fea el règim dictatorial (per exemple, va haver de traduir en directe el seu discurs A l’ombra del Penyagolosa per ordre del governador civil franquista).

Es va publicar en quatre parts entre novembre de 1954 i abril de 1955 als números 12 a 15 del Boletín de Aprendices HIFE, que editava aquella companyia d’autobusos tan arrelada a les nostres comarques. Descriu una excursió en bus en quatre etapes des de la Font d’en Segures a Vilafranca, amb parades obligatòries a les coves rupestres de la Remígia, al poble d’Ares, a l’ermita de la Mare de Déu de la Font de Castellfort, i finalment a Vilafranca, sense deixar-se el Llosar i la Pobleta del Bellestar. A més del text imprés, s’ha conservat manuscrit l’esborrany de la quarta part. El text va acompanyat de deu il·lustracions, algunes d’una qualitat molt baixa perquè el Boletín s’editava en paper aspre i finet, i les lletres de l’altra pàgina es marquen sovint, però que, com hem dit, són autèntics documents per la seua datació i contingut.
 

La poesia “Cançó en llaor de la Nostra Dona del Llosar” es va publicar a per primera vegada el 1924 a la revista vilafranquina Nuestra Señora del Losar (núm. 10, p. 106, que es pot consultar en facsímil al Repositori de la Universitat Jaume I), però n’editem la versió corregida per l’autor a començaments de l’any 1954 per al seu recull poètic Religioses, on era a la segona part, dedicada a la Verge, junt a una altra contemporània dedicada a la Mare de Déu de Lledó (Aula-Museu Carles Salvador, caixa 10, carpeta 1).

1

I

L’excursió d’avui, estimat senyor i amic, és un poquet més llarga que la del mes passat. Un poquet més perquè ara, en aquests temps de motors d’explosió, en uns quants minuts se corren un grapat de quilòmetres.

Anem a Vilafranca, a eixa població d’una potència industrial ben manifesta, obra de la intel·ligent laboriositat dels seus fills. Però abans d’arribar-hi podem vore alguna cosa important, una obra humana que perdura mils i mils d’anys…

El dia és esplèndid; el blau del cel encara no és intens perquè en l’hora del matí és esblaimat i tendre. L’atmòsfera és transparent i les muntanyes llunyanes deixen contemplar les roques i les costeres poblades d’arbres. L’airet és frescal i l’autobús comença a carregar els excursionistes.

Eixim de la Font d’En Segures i anem costa avall; passem Benassal, passem la Rambla Carbonera i seguidament el xofer enfila la carretera d’Albocàsser a Vilafranca virant a l’esquerra. Canta el motor la cançó del progrés, rítmica i segura, avançant entre altes muntanyes i tenint al davant, com una muralla, les estribacions de la Mola d’Ares. Als pocs minuts de contemplar eixe paisatge, aspre i fort, que trobarem en tota la comarca morellana, d’una bellesa imponent i que ha forjat el caràcter formal i recte de la gent d’aquestes altures, es troba l’Hostal de la Montalbana.

Cal que s’ature l’autobús, senyor, perquè per la mateixa vora de l’hostal hem de passar tots, animosos i alegres, cap al mas de Modesto. És un caminet de cavalleries, trencat i pedregós, però perfumat de romer i saborija, que va pujant en línea sinuosa. Amunt! Que no se canse ningú perquè l’excursioniste és un xicotet descobridor de terres. La costera és forteta, és veritat; però el sol encara no crema, encontrem un bosc de carrasques i poc després passem pel mas de Gasulla i costa amunt arribem al mas de Modesto i a les coves que tenen pintures rupestres: són les coves de la Mola Remígia, però que hauríem de dir i escriure com diuen els del país, la Mola de la Remíssia.

Què tal? Ací tenim l’obra d’art que feren uns hòmens que anaven despullats perquè encara no s’havien inventat els vestits. Són unes pintures fetes damunt de la roca en unes concavitats que miren cap al migdia. Se veuen poc, és veritat; però és que estan fetes fa 30 mil, o potser més de 30 mil anys, quan les astrals encara eren de pedra, i eren de pedra les fletxes que ferien els animals de la cacera.

Si passeu un drapet o un mocador banyat per damunt de les pintures les voreu millor: hòmens que corren, cérvols ferits que fugen, caçadors que llancen bastons punxaguts… i l’escena tantes vegades contemplada en l’actual civilització, d’una fila d’arquers, un darrere de l’altre, en formació regular, potser cantant, potser cridant unes paraules d’entusiasme guerrer o bé caçador.

I ara a descansar una miqueta. Sentem-nos, senyor, en aquestes pedres i respirem l’aire impregnat d’olor d’espígol, tan saludable. Contemplem el panorama. El mas de Modesto està a un costat de la Mola de la Remíssia, que per aquest cantó mostra uns estrats com si foren columnes d’un temple construït per un arquitecte genial. Orientada al sud, des d’allí es veu magníficament l’ermita de sant Cristòfol de Benassal, al cim del Moncàtil; les cases blanques —xalets i hotels— de la Font d’En Segures; el castell de Culla, capital de la famosa Setena dels templaris i la població que se retalla en l’horitzó; darrere, guaita el Penyagolosa, la punta de 1813 metres d’alçada, que un dia visitarem en excursió extraordinària…

Ací, en aquestes mateixes pedres, s’han asentat els savis Obermaier i Breuil, de fama mundial, i els molts erudits prehistoriadors castellonencs senyors Joan Porcar —primera medalla de pintura— i Eduard Codina Armengot, quatre hòmens de talent que han reproduït, escrit i publicat magnífics estudis sobre aquestes pintures rupestres d’interès nacional.

I una volta que hagen descansat els excursionistes i hagen impresionat algunes fotos, baixarem, senyor, a la Montalbana, on ens espera el cotxe que ens ha de portar cap a Vilafranca.

Però, com diuen en les novel·les d’entregues, se continuarà, perquè abans d’arribar a la industriosa població haurem d’entrar a Ares del Maestrat i, fent una escapada, a l’ermita de la Mare de Déu de la Font, de Castellfort.

II

Havem deixat arrere la Montalbana i l’autòmnibus comença a pujar la molt empinada costera d’Ares. Per aquestes revoltes es volia fer córrer el ferrocarril de Castelló a Alcanyís, dins ja del primer quart del nostre segle, i els enginyers encarregats del traçat, no trobant la possibilitat de vèncer els desnivells, abandonaren la tasca i amb açò es retirà definitivament el projecte.
Efectivament, és una costera per a motors d’explosió i no per a transports per carril. L’auto vencent, una vegada més, el tren.

Anem pujant poc a poc per les dotzenes de revoltes espectaculars i perilloses de la carretera on cada dia queda demostrada la perícia i la prudència dels conductors de la H.I.F.E. i —per fi!— veiem molt llunt i molt avall, les xicotetes planures dels bancals llaurats pels agricultors d’aquestes serres tan trencades com plenes de roques. Aquest barranquet insignificant i pedregós que devalla ràpid és la rambla Carbonera que naix en la Mola d’Ares i que, quan s’unix al riu de Montlló, vora els Ibarsos, pren el nom de rambla de la Viuda i va a desembocar al riu de Millars a les voretes de Vila-real dels Infants.

Ja som al cap d’amunt. Açò és el Coll d’Ares. Quin panorama més grandiós, si mirem cap al migdia! Val la pena haver vingut a aquestes altures sols per contemplar l’extensió immensa de serres i pobles que des d’ací se veuen. Les muntanyes tacades de verds vegetals i d’ocres i de blancors de roques calisses van fent-se més grises quan més s’allunten i es destrien les unes de les altres com els fulls de paper… El panorama passa de grandiós a grandiloqüent si es contempla des de dalt de la Mola, a 1.318 metres sobre el nivell de la mar. Des d’allà dalt es veuen menudes i insignificants Culla, al sud, i Morella, al nord, posades com estan al cim d’altes muntanyes.

¡El Coll d’Ares! Aquest és el pas obligat de les invasions des de l’Aragó cap a les planes de les terres valencianes. Per ací sembla que passà don Roderic Díaz de Vivar, el Cid Campeador, amb les seues mesnades, quan buscava els tresors i la benignitat de la ciutat de València. Per ací passaren els ballesters i els cavallers del Rei En Jaume I, el 8 de gener de 1232, dirigits pel senyor Blasco d’Alagó, procurant la conquista dels castells que havien de permetre la possessió de Borriana, de València, de Xàtiva, d’Alacant… Per ací passà el General Aranda amb els seus camises blaves buscant i obtenint la desfeta de l’exèrcit enemic que dominava les terres de Castelló…
 

Entrem a Ares deixant les cases del Coll durant uns minuts. Entre el castell i la Mola, les cases s’apreten formant estrets carrers, reduïdes placetes… El castell d’Ares fón importantíssim mentres les guerres eren entre peons i cavallers. Era el primer punt fort, passades les terres aragoneses, el qual punt vençut ja, permetia baixar depressa cap al palmeral de Borriana. Conten les històries que davant la proximitat de les forces del Rei En Jaume, el creador del Regne de València, els moros abandonaren tots els castells de la rodalia excepte el d’Ares, que era d’una gran importància i, a part d’això, inexpugnable per sa posició topogràfica. La guarnició mora es reuní en un dels fortins, el corresponent a la vila, abandonant ocasionalment el castell que havia tingut una defensa continuada des de la seua fundació durant l’època romana. Els cavallers de don Blasco d’Alagó assaltaren el castell i el guanyaren per al Rei, qui més avant l’entregà als Templaris. La Carta Pobla és de l’any 1277.

El passeig és minúscul i ja estem dins d’Ares del Maestrat. Visitem, abans de res, l’església, que és d’ordre compost i molt disposta. La façana és magnífica, amb aquelles columnes salomòniques tran gracioses com harmòniques amb aquelles ornamentacions xurrigueresques que tant animen i tanta elegància donen a l’arquitectura religiosa.

En eixir de la plaça de l’església adonem-nos dels portals que sostenen la Casa de la Vila, conjunt d’arcs travats de manera tal que formen una agradosa estampa medieval, la part d’un castell habitat per ballesters i senyors d’amples espases. En efecte, si en aquests moments aparegueren per sota els arcs uns personatges vestits a la moda dels segles XIII o XIV l’escena fóra una forta suggestió històrica. Són uns arcs evocadors de l’Edad Mitjana.

Hem de visitar també el calvari. Els calvaris de quasi tots els pobles se semblen molt. El d’Ares, però, és ben original. No té el camí en zig-zag, costerut per estar construït des del peu al cim d’algun pujol, d’alguna muntanyeta no apartada del poble, recordant el carrer de l’Amarguesa de Jerusalem. La senyora que el manà fer, en el segle passat, amb un gest d’elegància espiritual, la Vincla d’Ares, vullgué que el calvari fóra un jardinet tancat per un enreixat, ben a la vora de la vila, un recinte on els xiprers i els geranis i els rosers i les casetes de la Passió cantaren les oracions de l’amor al Crucificat.

I com encara tenim cinc minuts de temps, podem vore les coves, els refugis del castell, orientades al migdia, els habitacles de la infanteria carlista que comanava el famós general don Ramon Cabrera i la cavalleria d’El Serrador, el guerriller astut y valent del que parlarem en son hora, fill d’aquest poble que anem a visitar.

Retornem al Coll d’Ares, on tenim el cotxe i partim sense presses però sense adormir-nos, puix que abans no arribem a Vilafranca hem d’entrar a l’ermita de la Mare de Déu de la Font, on ens espera alguna cosa digna de ser contemplada pels excursionistes.

III 

Deixem el Coll d’Ares i entrem en la Canada, ampla i llarga, que recull les aigües de les muntanyes veïnes formant una rambla, les aigües de la qual van a parar al riu Ebre de la següent manera: la rambla de la Canada va a parar a la rambla Seca, i aquesta al riu del Forcall. Aquest riu va a desembocar al Bergantes, que porta les aigües a l’Ebre. El Bergantes, serpentejant cap al nord, entra en la provincia de Terol pel punt més septentrional de les terres valencianes, després de passar entre Palanques i Sorita, per la mateixa voreta de la Mare de Déu de la Balma, on un dia o altre haurem d’anar d’excursió. Així doncs, l’aigua que cau sobre la Mola d’Ares, migpartint-se, arriba al Mediterrani després de saludar mansament la ciutat de Tortosa, la que va cap al nord; i altra, per la vora d’Almassora, pel Millars, que és el riu castellonenc per excel·lència.

Poc després d’abandonar el Coll d’Ares, al cap d’un parell de quilòmetres, el cotxe entra en la carretera de Castellfort, deixant la de Vilafranca. I quan manco ens ho pensem s’arriba a un lloc molt pintoresc: la Mare de Déu de la Font del Barranc.

És una ermita i una hospederia amb casa per a l’ermità. S’entra per un arc no massa ample on els xofers ban de parar molt de compte perquè una rascada a la carrosseria no és gens agradable a ningú. Per què no han desviat la carretera si l’arc, que és molt bonic i no deu desaparèixer, és estret per al pas?

L’emplaçament de l’ermita és magnífic. Si volíeu respirar l’aire pur i embalsamat dels pins ací tindreu ocasió. Quietud, tranquilitat, bona aigua, aire sanitós; sense gramoles, ni aparells de ràdio, sense sorolls de ciutat… Cel blavíssim i olor de timonet, de romer, d’espígol… Olor de pi que eixampla els pulmons, vivifica la sang i dóna optimisme!

La plaça de l’ermita és molt simpàtica. A la dreta, l’església molt capaç i prou ben conservada. Per a entrar en ella cal pujar uns graons. A l’esquerra, les habitacions i una escala de pedra amb ornamentacions gòtiques, que porta al menjador, sala ampla que té dibuixos murals al carbó, un dels quals és potser, per la seua originalitat un dibuix úníc. És aquell que trobem entrant a mà esquerra, on apareix la Mare de Déu, gràvida, i on a través de les vestidures, al bell ring del seu ventre immaculat, es veu el Nen Jesús a punt de nàixer. No sabem de cap altra imatge semblant en cap altre lloc del món.

L’ermita primitiva va quedar dins la fàbrica actual que, iniciada en 1502, s’amplia en 1522 i s’acaba en 1650. En la part primitiva, i allí on fón encontrada la imatge, brolla una fonteta d’aigua fresca, insípida i clara, molt agradable al paladar i que raja a l’exterior de l’ermïta vora la porta d’entrada, puix que ve encanonada per sota terra. Els excursionistes poden, passant per un carreronet estret i humit, vore l’ullal d’aquesta fonteta.

La imatge de la Mare de Déu és d’uns 30 centímetres d’alçada, de terracuita, d’estil gòtic. Sembla que és una rèplica de la de Vallivana, i és prou sabut que aquesta és una còpia de la del Pilar de Saragossa. Hi ha la creença que l’Apòstol sant Jaume repartia imatges de la Verge entre els primers cristians i que algunes d’elles foren amagades quan la invasió dels moros. La de la Font del Barranc, que no és tan primitiva com tot això, fón retrobada per un tal Pere Amadeu després de la conquesta d’aquestes muntanyes pel rei En Jaume I.

En l’Arxiu de Castellfort hi ha un llibre escrit en llengua valenciana, que se titula: Llibre memorial de totes i qualssevol rebudes i dates, fetes pels sacristans de la beneita Verge Maria de la Font del Barranc, apellat per antiguetat de la devota Verge Maria, en lo terme de Castellfort. Aquest llibre és de 1476 i hi conté l’inventari de les joies i objectes de la imatge i de l’hospederia propietat de l’ermita, senyal de la importància que en el segle XV tenia, major, segurament, que la que ara li donen els castellfortins.

Els excursionistes, després d’admirar la llar de l’hospederia i la de la casa de l’ermità, amb bancs al voltant del foc enterra, i els ràfels i els finestrals gòtics, pugen al cotxe per tal de seguir el viatge. Algú pensa tornar el dia 8 de setembre, que és el dia de la festa. El clima d’altura es pot resistir ben bé, i eixe dia la placeta s’ompli de gent, romers que ouen missa i mengen i beuen i canten i ballen a l’estil del país, segons és tradició i bou costum de la muntanya.

IV

Tornem, des de l’ermita de la Mare de Déu de la Font, a la carretera que va d’Albocàsser a Mosquerola. Als dos quilòmetres de l’ermita retrobem l’empalme i per aquesta carretera, a uns 11 km. de distància, tenim Vilafranca, final de l’excursió que hem anat descrivint.

El paisatge continua àrid. Terres ermes, bancals de terra prima, cultius de pataques, de blat, d’avena… Tota aquesta comarca ha tingut, de sempre, raberes de llanar, i així s’explica com, abundant la matèria prima, Vilafranca haja dedicat a les indústries tèxtils els seus hòmens més intel·ligents. Enmig d’unes muntanyes pobres —la riquesa més gran era la dels boscs en el Bovalar i les serres Palomita i Negra— trobem una població industrial d’una enorme capacitat econòmica.

La riquesa no és d’ara i, no obstant el fred i la situació topogràfica —carrers estrets, torts i costeruts—, trobem dos edificis tan notables com l’Ajuntament i l’Església. El dos són gòtics. El primer, segons l’arquitectura i l’enteixinat (artesonat), de les darreries del segle XV. L’Església també és gòtica. En la coberta o volta (bòveda) les costelles formen les arcades i aquestes, les característiques estrelles ogivals amb les claus i els florons ornamentats. Els dos edificis conservaven, o conserven encara, retaules de pintors primitius.

En la part nova de la població les fàbriques ocupen una molt important massa de treballadors i sobretot de dones. Les fàbriques de teixits de punt (llana, cotó, nylon) exporten en gran quantitat els seus productes. Les màquines filadores i els tints preparen, amb un utillatge moderníssim, les matèries primes. Vilafranca és activa i prospera a grans passes. El número d’habitants augmenta cada dia, així com les condicions d’habitabilitat. No és gens estrany, doncs, trobar bons salons de cafè, bars, cinemes, col·legis d’ensenyança i una simpàtica plaça [de] bous on cada any se celebren excel·lents espectacles taurins.

Mentres uns excursionistes visiten les fàbriques i els establiments públics, nosaltres farem una escapadeta a l’ermita del Llosar, a un quart d’hora de la població, agradable passejada a peu, i, si volíem fer moure el motor del cotxe, a la Pobleta de Sant Miquel, a 6 quilòmetres, en el barranc de les Truites, com l’anomena el Rei En Jaume El Conquistador en la seua Crònica.

La Mare de Déu del Llosar té una ermita esvelta arquitectònicament, edificada en el lloc on fón trobada, entre lloses, la imatge, de marbre, xicoteta, puix que no té més de tres pams d’alçada. És, com la de la Font que acabem de deixar, anterior a la invasió de la morisma.

L’ermita de Sant Miquel, està en la mateixa ratlla o frontera de Terol. A l’altra banda del barranc de les Truites (en castellà diríem de las Truchas), ja no parlen el valencià, sinó l’aragonés. Per ací passà don Blasco d’Alagón, qui anava poblant de cristians, per manament del Rei, aquestes muntanyes. Sembla que Vilafranca s’anomena del Cid perquè els moros deien a don Blasco, el Said, és a dir, el Senyor. Cid vol dir Senyor. No obstant els investigadors moderns que han estudiat les rutes que va seguir el cavaller don Rodrigo Díaz de Vivar, ens diuen que aquest Senyor féu correries per aquestes muntanyes i per això tant Vilafranca com l’Anglesola poden anomenar-se del Cid.

Ara, com a curiositat, copiarem un dels motius per què va vindre don Rodrigo a les terres valencianes: “Don Rodrigo arribà a cobrar anyalment les següents monedes d’or: 12 mil, de València; 50 mil, de Xàtiva; 50 mil, de Dénia; 50 mil, de Tortosa; 10 mil, d’Albarrassí; 10 mil, d’Alpont; 6 mil, de Morvedre; 6 mil, de Sogorb; 4 mil, de Xèrica i 3 mil, d’Almenara. (Història de València de mossèn Frederic Moscardó). No cal dir que els habitants d’aquestes muntanyes ajudaren a pagar tan altes contribucions.”

Ja en les darreres llums de la vesprada tornarem des de Vilafranca a Benassal i la Font d’En Segures d’on eixírem de matinet, entenent que hem fet 32 Km. d’anada i ne farem 30 de tornada en un magnífic autobús de la HIFE, i conduït per un xofer carregat d’amabilitats i de perícia professional. Havem passat un dia estupend, esmorzat en la Montalbana, i dinat en un hotel o en un bar de Villafranca.

I ara a preparar una altra excursió.

1. Itinerari del recorregut fins a les coves (3)

2. Colla d’arquers (1)

3. Arquer que dispara l’arc (2)

4. Vista panoràmica d’Ares des de la Carretera (4)

5. Façana de l’església d’Ares (5)

6. Postal de l’ermita de la mare de Déu de la Font (6)

7. Imatge de la Mare de Déu de la Font (7)

8. Imatge de la Plaça d’en Balasc d’Alagó (10)

9. Vista del campanar modern (9)

10. Postal doble amb una panoràmica de Vilafranca des de la Vega (8)

2

  Sota lloses que us guardaven

—Nostra Dona del Llosar—

Vilafranca governaven

amb ànsies d’estimar;

sota lloses que us guardaven

d’aqueix poble éreu l’empar.

  Llaurador us descobria

—Nostra Dona del Llosar—

i en trobar-vos clara i pia

una ermita us van alçar;

llaurador us descobria,

tot el poble us va adorar.

  Per Patrona us varen prendre

—Nostra Dona del Llosar—

i els cors tant vàreu encendre

que el foc no es pot apagar;

per Patrona us varen pendre

i alta llum per venerar.

  Sou l’amor de Vilafranca

—Nostra Dona del Llosar—

sou petita i tota blanca

radiant en nostre altar;

sou l’amor que Vilafranca

ja mai més no ha d’oblidar.

  Sou un far de meravella

—Nostra Dona del Llosar—

d’aqueix poble clara estrella

sempre eterna en llumenar;

sou un far de meravella

per a l’aspre navegar.

  Benediu aqueixa vila

—Nostra Dona del Llosar—

vui que té vida tranquil·la

amb el goig del fabricar;

benediu aqueixa vila

que per sempre us ha d’amar.

                      Benassal, maig de 1924

Del llibre Carles Salvador, mestre de Benassal (1916-1934). I Antologia de textos (en premsa).

Bibliografia: Pere-Enric BARREDA (2010), “Tres articles de Carles Salvador dedicats a Vilafranca”, Programa de festes de Vilafranca, 119-128.