VARIACIONS

Aviat m’hi posaran un despatx, de tant com m’hi veuen, últimament. Aquesta vegada, però, la jornada (ahir, dijous) és intensiva. Quedo primer amb Anna Figueras i Albert Batalla, de CiU, i empalmo tot seguit amb Pere Aragonès (a la foto), d’ERC. Ara ja conec millor els passadissos, i les diferents opcions d’entrevista que s’hi poden donar, així que començo a morure-m’hi amb l’alegria del que passeja per casa.

Malgrat tot, l’entrada és accidentada. A identificació em diuen que l’Anna Figueras no hi és. I doncs, que fem? La truco al mòbil i em diu que és a la porta del Parlament, fumant una cigarreta. Ah….. els diputats també tenen vicis! En dos minuts apareix, però se sorprèn que em facin entrar per la zona d’identificació i que no ho faci per la porta principal. Li dic que això és el més habitual, i ella reconeix que encara no coneix bé els mecanismes de seguretat de la casa perquè "s’estrena" com a diputada. "És la meva primera legislatura", em diu.

En tot cas, aquesta vegada no em calen uixers; la diputada Figueras s’encarrega de passejar-me per la casa. Després de l’habitual tour per grans salons, entre columnes i per diferents plantes, arribem al llarg i blanc passadís que ja coneixia per la meva entrevista de la setmana passada amb Albert Ribera, i descobreixo que en l’argot parlamentari, és el "tanatori". Poca broma, amb l’humor dels diputats. La veritat és que el blanc assèptic (paraules d’Albert Batalla) d’aquests corredors no convida a l’alegria. Un toc de color no li faria mal.

M’assec amb la diputada Figueras en una saleta de reunions i comencem la xerrada, a l’espera que arribi Albert Batalla (ell té més experiència en el tema parlamentari i també en el tema de les politiques de joventut), que està rematant un dinar de compromís. Ves a saber quines esmenes està transaccionant (m’encanta aquest llenguatge parlamentari, com d’enginyer desubicat). Quan arriba es disculpa amb cortesia parlamentària i acte seguit recordem les nostres trobades anteriors, jo com a professional de la cosa juvenil, ell com a regidor acabat d’escollir de la seva Seu d’Urgell. No és un passat mític el que tenim en comú, però és un precedent ben pertinent.

Un cop els he fet la meva sabuda exposicio de fets i reivindicacions (a hores d’ara ja me la sé de memòria i la podria dir de carrera, sense pensar-hi gaire) els demano que m’ajudin a trobar el Pere Aragonès. Com que no he de passar altre cop per identificació, no tinc manera de localitzar-lo. S’ofereixen a fer-me de guia, amb amabilitat exquisida. Ens acomiadem d’Albert Batalla i Anna Figueras torna a ser la meva cicerone.

Tornem a emergir a les sales nobles de la magna casa, deixant enrera el "tanatori" i creuem els passadissos que escenifiquen les persecucions periodístiques als consellers i les negociacions entre diputats. Desfilem per davant del Tàpies i ens aproximem a una nova zona de tanatoris que, de fet, és perfectament simètrica amb l’anterior. Diguem que la zona convergent és la més propera al zoo (ves, quina animalada!), i que la zona republicana és la mes propera a la cascada (amb perdó!) del parc de la Ciutadella. La Figueras demana a una uixer si el senyor Aragonès corre per la casa i li contesta que ni idea però que ja m’acompanya als seus dominis. Aquí m’acomiado de la diputada Figueras amb dos petons (és un progrés de cordialitat parlamentària, perquè en arribar ho hem matat amb una encaixada) i la uixer pren el relleu en la conducció d’aquest cronista improvisat. Resum de la visita convergent: cordialitat, amabilitat, coneixement de causa i coincidències tècniques generals.

A la zona republicana les coses són una mica més casolanes. Un noi trempat (vull dir que va amb texans, gersei i una mica despentinat) em fa passar a una altra sala de reunions, em dona un got d’aigua i em diu que "un segon". Mentre repasso l’Avui, en un reportatge sobre el primer any de Montilla, treu el cap en Pere. Cal dir que l’Aragonès i jo som indígenes de la mateixa vila maresmenca (Pineda de Mar) i això aporta complicitats extres. Abans d’entrar en matèria repassem les darreres novetats del poble, en critiquem els defectes de sempre i riem una mica a costa dels individus que sempre, invariablement, són criticats. Això sí, tots dos compartim un elogi per a Albert Lladó, activista virtual del poble, exiliat declarat de Pineda, i periodista multimèdia.

En Pere és l’expert republicà en polítiques de joventut, així que la conversa sobre el tema concret de la visita és rica i sucosa. De fet, la complicitat vilatana fa que ell ja sàpiga d’entrada quines són les meves posicions i les de l’associació que presideixo. O sigui que tot va més o menys rodat.

Al final, una bona encaixada (aquí no hi ha petons, com amb la diputada Figueras), una promesa de retrobament pinedenc i un "estem en contacte" formulari però sincer. A aquestes alçades ja podria creuar el Parlament amb els ulls tancats, així que desfaig el recorregut amb parsimònia, gaudint del paisatge. En passar davant del Tàpies trobo tres càmeres plantades damunt dels seus trípodes i mitja dotzena de periodistes (suposo) en actitud d’estar esperant algú. Em faig el ronso per veure si arriba la personalitat esperada, però no acaba de fer acte de presència i si no marxo començaré a cantar ben aviat. Així que surto, finalment llest, que he de tornar a l’Ateneu i m’espera un munt de feina.

Me’n vaig a buscar el metro a Arc de Triomf i quan passo per davant del llac de la cascada, encara al parc de la Ciutadella, entretinc la mirada i l’oïda en un ballarí que assaja passes virtuoses de claqué en l’empostissat de la glorieta que presideix la plaça, al so d’una guitarra d’aire flamenc. Artistes emergents, segurament. Tant emergents que encara no tenen ni un espai d’assaig propi.

I la propera cita al Parlament? Em falten els sociates i els populars, que de moment no han respirat. Si no diuen res en un parell de dies agafaré el telèfon i forçaré les entrevistes amb ells. Li estic agafant gust a això de visitar el Parlament, i no es tracta de desaprofitar ocasions de donar plaer al gust.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!