El nomenament de Josep Serra com a director del Museu Picasso de Barcelona ha desfermat una allau de crítiques en les quals s’han barrejat arguments raonables amb idees francament simplistes i gairebé ofensives vers la professió dels gestors culturals. No em pronunciaré pas sobre el suposat nepotisme del nomenament d’un nebot del socialista Narcís Serra i tampoc no valoraré els mèrits ni el coneixement del nou director sobre aspectes artístics en general i en concret de l’obra de Picasso. No en sé prou, d’això. Ara bé, em sembla que cal fer una repassada valenta a tots aquells que consideren que un "simple" gestor cultural no està capacitat o no és adequat per dirigir un equipament o un servei cultural de primer nivell o, tal com es diu de forma ben provinciana, "internacional".
Els qui fan aquesta mena d’afirmacions demostren un desconeixement important dels camins pels quals es mou avui la cultura, tant si l’entenem només com a servei públic, com si la veiem exclusivament com a sector econòmic, com si creiem que cal intentar conjugar aquestes dues vessants en cada projecte.
Un dels arguments que s’ha usat per contradir la selecció del nou director del Picasso és que un equipament cultural d’aquest nivell ha d’estar dirigit per un especialista, per un expert que pugui aplicar criteris científics a la gestió i que, per tant, posarà per davant de qualsevol altra consideració la qualitat i el servei públic. I, és clar, això un gestor cultural no ho pot fer. No?
Abans que res, un parell de consideracions que a mi em semblen evidents però que per a molts poden semblar una broma. Qualsevol artista, creador, expert, estudiós o científic especialista en una matèria al qual se li encarrega la direcció d’un equipament o servei cultural està fent gestió cultural. És, per tant, un gestor cultural. Voldrà o no ser-ne conscient, li farà més o menys gràcia que li encolomin aquesta denominació, però és, per pura evidència, un gestor cultural. Si abans d’assumir aquest càrrec no havia assumit responsabilitats similars, podem dir que és, des del moment que el nomenen, un gestor cultural sense experiència. Però no pot negar que és o està fent de gestor cultural. La pràctica artística, l’estudi, la ciència, no impliquen gestionar. De fet, la majoria de persones que entrarien dintre de la categoria d’especialistes en qualsevol matèria, mai no han gestionat una organització vinculada a la seva especialitat. S’han limitat a produir coneixement, a produir obra, a enriquir amb les seves aportacions el sistema cultural del que formen part; però no han gestionat.
I, com a conseqüència, deixo anar la segona consideració. Ser un expert o especialista en una matèria determinada, no implica necessàriament ser capaç de realitzar una bona gestió d’una organització dedicada a aquella matèria. És a dir, i per ser molt clars: que triem el millor expert del món en Picasso no garanteix que el museu Picasso estarà ben gestionat. Aquest magnífic expert haurà de posar-se al dia en quatre coses sobre gestió econòmica, haurà de saber com es porta una política de personal, haurà de navegar bé pel món dels mitjans i de la comunicació, haurà de moure’s amb desimboltura pel món dels patrocinis….. i una llarga llista més d’aptituds o coneixements que ningú no li facilitarà si ell no s’ha buscat la vida per aprendre’n. Li faltarà, ja us ho dic ara, una bona part de les competències que ha tenir per la mà un bon gestor cultural.
En definitiva, vull dir que un gestor cultural no és el membre d’una secta estranya que es dedica a piratejar organitzacions culturals i a fer passar per l’embut de la gestió econòmica tots els objectius artístico-culturals-científics de qualsevol organització. La gestió cultural agrupa un seguit de disciplines diverses i les adapta a un medi o matèria específiques, les posa al seu servei. I en l’entramat social, econòmic, polític i comunicacional actual, és absurd intentar dirigir qualsevol organització cultural sense tenir unes mínimes competències ens aquestes disciplines.
Els qui critiquen que es nomeni un gestor cultural com a director d’un gran equipament cultural, pressuposen que el gestor cultural és una mena d’ogre del mercat capitalista, que supedita tot valor cultural, artístic o social a la rendibilitat econòmica o a alguna directriu política malintencionada. De tan simple com és aquesta idea resulta patètic que algú pugui pensar-ho de debó. No es pot insultar d’una manera tan estúpida els milers de persones que avui es dediquen a Catalunya a la gestió cultural des de les innombrables vessants que té aquest món.
Fer aquestes afirmacions seria el mateix que dir que un gestor cultural és una mena de professional pur, aïllat de coneixements artístics o culturals, que es limita a aplicar un seguit de tècniques de gestió, sense altres valoracions. Això és absurd. A la gestió cultural s’hi arriba des de les branques del coneixement més variades. Hi trobareu historiadors, periodistes, economistes, filòlegs, filòsofs, advocats, sociòlegs, pedagogs…. La llista podria ser tan llarga que si insisteixo a completar-la la desvirtuaré. Així mateix, cada gestor cultural arriba habitualment a aquest món des d’alguna branca determinada de la cultura: les arts escèniques, la producció, les arts plàstiques, els managements, la programació, els audioviduals, la tecnologia, la gestió d’equipaments, la creació literària, el treball local en administracions municipals, etc. Això vol dir, també, que gairebé sempre hi ha un grau d’especialització i d’aproximació a una matèria de treball concreta. El gestor cultural neutre no existeix. El gestor cultural és gairebé sempre, expert o especialista en alguna cosa.
De tot plegat es dedueix, és clar, que qualsevol gestor cultural que aspiri a dirigir una organització de primer nivell en qualsevol branca de la cultura hauria de poder demostrar, a més del domini de les diferents disciplines que el converteixen en un bon gestor cultural, un coneixement bo, elevat, excel·lent potser, de la matèria estricta de què estem parlant.
Per tant, i torno a l’origen, que Josep Serra sigui una elecció adequada per a dirigir el Museu Picasso hauria de passar per demostrar que domina suficientment les disciplines que constitueixen el gruix de gestió d’una organització cultural complexa i per demostrar també que té un domini suficient de la màteria estricta que és objecte de treball: l’art i Picasso. Si en alguna d’aquestes vessants hi ha mancances greus, no ha de ser gaire difícil demostrar-ho. Si, a més, el procediment de selecció ha sigut deficient per alguna raó, cal donar-ne les dades i denunciar-ho formalment. I si algú té sospita de nepotisme, que vagi als tribunals. Les crítiques gratuïtes fan mal innecessàriament. I si no són gratuïtes, que s’actüi legalment.
Ara bé, l’indocumentat que afirmi, genèricament, que un gestor cultural no és adequat per gestionar una organització cultural, no mereix espai en cap tribuna pública, a no ser que se la pagui de la seva butxaca. L’afirmació és tan absurda que costa imaginar algú tan neci com per defensar-la seriosament.
Em sembla molt bé, per tot plegat, el comunicat que ha fet recentment, sobre aquesta qüestió, l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya. Feu-li una ullada.
Tanco aquest rotllo estiuenc remarcant que avui trobem un munt de dedicacions o especialitzacions professionals que tenen difícil (impossible, potser) encaix en un sistema tradicional de professions que delimita amb precisió i exactitud les fronteres de cadascuna. I la gestió cultural és, segurament, paradigma d’aquesta nova complexitat professional. La interconnexió de matèries i disciplines, les relacions gairebé indestriables entre economia, cultura, pedagogia, turisme, art, comunicació i ciència, fan que els professionals que volem treballar en aquest àmbit hàgim de ser, per damunt de tot, oberts i permeables a influències de tot tipus. Però cal, també, que tinguem una certa capacitat d’explicar públicament aquesta complexitat i, per tant, quines són les nostres funcions. Per díficil que sigui. O encara que només sigui per evitar derives crítiques tan absurdes com la que acabo de comentar. Per evitar que algun expert o especialista en qualsevol matèria cultural, tingui la temptació d’avergonyir-se de dir que és o fa de gestor cultural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!