VARIACIONS

Els tòpics són només emprenyadors quan no tenim més remei que veure’ns-hi reflectits. Tira de tòpics aquell que no té arguments seriosos, però donen arguments als qui només tiren de tòpics aquells que actuen amb les vísceres i el sotaventre. I no hi ha cosa més estúpida i insana que donar arguments a aquells que en estat de normalitat (quan no han begut, vull dir) són incapaços de generar arguments seriosos. I quan repasso les reaccions irades contra el pregó d’Elvira Lindo o quan em fixo en l’espot publicitari que els defensors de les seleccions catalanes han ideat amb nens com a carn de canó, no puc fer altra cosa que pensar que els seus autors fan bons els tòpics més usats i més trepitjats per definir els catalans i la catalanitat. En els dos casos es defensen causes dignes i legítimes (la llengua i el dret a tenir seleccions), però ho fan amb arguments falsos de tan simples com són i amb un mal estil que contribueix a empudegar la política. I no només la política catalana. Són catalans emprenyats. I quan un s’emprenya, no raona bé. I quan no es raona bé, tota causa perd dignitat. I sense dignitat no hi ha causa vàlida.

Estic una mica fart d’aquest nacionalisme d’espardenya que tot ho passa pel trinxador, que insulta, que menysprea, que acumula greuges allí on els altres acumulen victòries, que es fa mala sang, que crida per comptes de parlar… Massa sovint al·ludim al nacionalisme espanyol com a exemple de mal estil i d’agressivitat irracional. I a voltes penso que allò que a molts els sap greu no és que aquesta mena d’espanyolisme sigui tan poc civilitzat, sinó que a nosaltres ens manca el poder suficient per poder ser tan agressius com ells. Si us plau, no sigueu tan "cutres" com ells. 

Una part remarcable del nacionalisme català viu en un altre món. No sé ben bé quin món és, però no és aquest. Si estàs atent als seus arguments i segueixes les seves reaccions a la vida política quotidiana et podria semblar que vivim en un país en el qual el 90 per cent dels seus ciutadans volen la independència i denuncien les mil i una agresions imperialistes que rebem de l’Espanya veïna. N’hi ha que expliquen aquestes idees amb les mateixes paraules que acabo d’usar. N’hi ha que són un pèl més intel·ligents i refinen el llenguatge i els arguments, però generen igualment una ficció que té poc a veure amb el país que trepitgen. Amb independència de quines hagin estat les causes i sense voler valorar si aquestes causes han generat o no injustícies, el cert és que la combinació progressista-catalanista és a casa nostra minoritària. Entre els progressistes de saló que arrufen el nas quan s’estira massa la corda del catalanisme, i entre els catalanistes (que, per si no ho teníeu clar, són els nacionalistes que exerceixen a Catalunya) que tomben de forma alarmant cap a la dreta, deixen un migrat espai als que no entenem la nació sense una opció social i de progrés, o que no podem entendre una opció d’esquerres que no doni protagonisme a la reivindicació nacional. Som quatre i ens costa trobar escons des dels quals es defensi amb claredat aquesta combinació.

Per tot plegat, no té gaire sentit adoptar actituds irredemptes a l’hora de reivindicar canvis. No cal que ens emprenyem ni que perdem les maneres. No perdem la perspectiva. No caiguem en la temptació de dir burrades per aconseguir que ens escoltin. No cedim al recurs fàcil (qui ho deia, això?) d’arraconar els arguments per desplegar les pancartes.

M’ha fet vergonya veure senyeres i estelades a la plaça de Sant Juame cridant contra un pregó i competint amb els del Partit de la Ciutadania (es diuen així, més o menys, oi?) per veure qui cridava més fort. M’indigno quan veig en un espot publicitari la pràctica patètica d’usar nens per explicar una bronca política. I l’Elvira Lindo m’ha semblat una mala pregonera per a les festes de la Mercè. I crec que seria bo que tinguessim seleccions oficials…. Però tinc altres arguments. I altres maneres de defensar-los. Així no, companys, així no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!