pepcanals

Quan els mesos previs a la prejubilació em preguntaven que faria amb tantes hores, sempre deia que no en tindria suficients i, de moment, així està essent.

Una de les coses que tenia en ment per a fer era fer sortides, principalment a Barcelona, per conèixer llocs tant propers però tant allunyats fins ara per manca de temps o per prioritats.

Passades les tres primeres setmanes el passat dilluns (22), vaig pensar que ja era el moment de començar a posar en pràctica les meves idees.

El Palau Robert

http://www20.gencat.cat/portal/site/PalauRobert/menuitem.c296638fa2a79e0dcc9dfa10b0c0e1a0/?vgnextoid=708e1b4693392110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=708e1b4693392110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

era un dels primers llocs que volia visitar i vaig començar a veure quines eren les exposicions que s’hi feien.

Després d’estudiar-ho, el segon pas va ser convèncer a la Maribel perquè m’hi acompanyes. No entén quin bitxo m’ha picat per tenir aquest nou interès, de fet era un tema latent que esperava aquest moment per activar.

Per fer-ho hi vaig afegir un dinar a un restaurant japonès http://www.cankenji.com i la intenció de dinar aviat, el que significava no allargar més enllà de les tres hores la visita al Palau.

La meva intenció era fer aquests desplaçaments, sempre que fos possible, en transport públic, però al ser el primer i, coneixent a la Maribel, vaig decidir fer-ho lentament. Es a dir, arribar a Barcelona fins un barri on teòricament aparcar no era difícil i després amb bus o metro anar cap el centre.

Amb aquesta intenció ahir pel matí a les nou en punt varem iniciar la primera sortida en direcció a la zona del Hospital Militar. Primer fiasco, impossible trobar lloc, la zona blava propera al Palau Robert va ser la segona opció, o sigui 5 euros per dues hores..

Tot i aquest petit entrebanc a les 10 en punt, hora d’apertura de les portes ja estàvem entrant al Palau.

Varem començar per la Sala 3 on ens esperava “L’univers creatiu de Ferran Adrià”, una exposició inaugurada el febrer i que romandrà fins el proper febrer.

S’explica la història d’elBulli des del seus orígens, abans de l’arribada d’en Ferran, quan varen arribar-hi el Dr. Schilling i la seva esposa, fins el dia del tancament del restaurant.

Es tracta d’una amplia i detallada exposició totalment recomanable.

Varem coincidir amb un petit grup de nois i noies que portàvem una guia que ens va facilitar encara més la visita.

El fet d’estiuejar, de fet passar uns dies des de l’any 1982, a Cala Almadrava (Roses), tant propera a Cala Monjoi era un motiu més per sentir-nos propers a tot plegat.

Primera prova superada, la Maribel sempre anava un pas davant meu però va sortir satisfeta.

A continuació varem passar a la Sala 1, per veure els millors reportatges fotogràfics del New York Times Magazine. Aquí la Maribel no va sortir tant satisfeta, de fet ja volia anar a fer un cafè, potser era l’excusa per fer una cigarreta.

En aquesta s’hi exposen més de 130 obres de 35 destacats artistes, fotoperiodisme, reportatges de moda, retrats i fotografia conceptual.

M’han impactat sobre tot els reportatges del 11S, la guerra d’Afganistan i un sobre els pous de petroli en flames a Kuwait.

En acabar aquesta Sala la Maribel ja anava dues passes per davant. Com no es tractava de tensar la corda vaig proposar sortir als jardins.

Jo ja sabia que allà hi podríem veure, “Catalunya vista pels instagramers”, varem asseure en un banc i mentre ella feia la cigarreta vaig aprofitar per explicar-li que volia dir “instagramers”. Això va facilitar la mirada de les 241 fotografies escollides entre les més de 52.000 penjades amb aquesta etiqueta i que es poden veure a

http://statigr.am/catalunyaexperience

El coneixement personal de la majoria dels llocs i l’interès per reconèixer altres varen fer la visió força amena.

Ja han passat dues hores i la zona blava reclama més euros, hi poso per 40 minuts i, després d’un cafè i la segona cigarreta cap a la Sala 4, Cotxeres, on ens espera un recorregut per la història de la policia més antiga d’Europa, “Mossos d’Esquadra”.

Es tracta d’una exposició una mica justeta amb un audiovisual no massa llarg i entretingut i al meu entendre no massa ben estructurada, al menys millorable.

Com encara era aviat per anar a dinar i com estàvem propers a la botiga Nespresso vaig pensar que era una bona idea anar a cercar algunes càpsules. Error fatal, com no vaig poder aparcar va entrar-hi la Maribel i, prèvia consulta telefònica, va sortir amb les càpsules i una nova cafetera. Com sóc un bon client era una oferta que no podia rebutjar ;).

Can Kenji, recomanat per http://www.timeout.cat/barcelona/ca/ la meva font d’inspiració per l’ociculturisme, ens esperava, hi entrem a l’una en punt, es l’hora d’obertura i com es petit em feia por no trobar-nos sense lloc. Després em vist que no calia i en qualsevol cas al migdia també reserven.

Hi ha un menú diari de 10,80 euros, el de sushi/sashimi de 13,80 euros i un degustació entre 15 i 20 euros però aquest darrer sense beguda. Hem optat pel segon, amb una sopa miso, un bol d’arròs, uns bons plats de sushi i sashimi que hem compartit i postres.

No eren ni les dues i ha havíem dinat, com uns autèntics turistes. Com estàvem al barri dels meus avis he volgut fer un cafè a la terrassa del bar cantonada Còrsega amb Passeig de Sant Joan on el meu avi Quimet feia el vermut a final dels cinquanta i després hem fet una curta passejada per passar per davant del local que era la botiga de brodats de la iaia Maria, actualment un podòleg.

Tarda de descans i per tanca aquesta jornada ociocultural a Mataró Parc a veure la pel·lícula de moda http://www.loimposible-lapelicula.com el cinema a rebentar i gent marxant sense entrades i, al sortir, Lizarran tancat per manca d’existències.

Una hamburguesa amb ceba i formatge i cap a casa.

Són les onze del vespre quan arribem a casa, es dur estar prejubilat ;).