pepcanals

Aquesta tarda estava assegut davant del meu ordinador i escoltant el programa de RAC1 d’en Toni Clapés, quan he sentit la crònica d’un reporter des de el carrer Balmes cantonada Diagonal, on sembla que el PP havia posat una d’aquestes taules que fan servir per demanar un referèndum en contra del NOSTRE Estatut. La situació ha estat “kafkiana”, els partidaris del PP esbroncant al reporter i dient-li de tot i criticant a “La Vanguardia” per ser un diari d’esquerres i manipulador.

Potser els hi ha fet mal l’article del director del diari que podeu llegir a continuació?

Un paso que no se debe dar

JOSÉ ANTICH – 14/02/2006Director
El Partido Popular mostró ayer su firme decisión de acudir a la manifestación contra cualquier negociación con ETA, que se celebrará el próximo día 25 en Madrid y que ha convocado la Asociación de Víctimas del Terrorismo. No nos engañemos: el apoyo del PP a la convocatoria no persigue otra cosa que sembrar en la opinión pública española una duda razonable sobre el comportamiento del Gobierno en un tema tan crucial como es la búsqueda de la paz, la tregua de ETA y el abandono de las armas por parte de la organización terrorista. Se trata, por tanto, de una acción política para debilitar al Gobierno. Muchas veces se ha dicho que el principal objetivo de un partido de oposición acostumbra a ser simple y llanamente llegar al poder. Y para lograrlo se puede hacer de dos maneras: en línea recta o tomando atajos. Hasta la fecha, con más o menos dificultades, la lucha contra el terrorismo no había sido una cuestión partidista. O, al menos, no lo había sido entre los dos grandes partidos, PSOE y PP. Ahora estamos entrando en un camino peligroso que pocas democracias europeas han dado. Cuesta creer que un dirigente político relevante como el secretario general del PP se atreva a decir que el Estado está "en un proceso de claudicación, de miedo y de rendición" frente a ETA. El señor Acebes corre el serio riesgo de que los ciudadanos no le crean.

A mi em fa més por la quantitat de ciutadans que es creuen el que diuen aquests “polítics”.

Fa uns dies, i aquesta es una de les avantatges de la globalització i d’Internet, vaig rebre un .pps molt pesat (2,16MB) amb el títol, “La verdadera cara de la tragedia”, en el que van passant imatges de molts dels atemptats d’ETA i al final podem llegir:

No les dejes solos…

NO MAS HUMILLACIONES

NO PODEMOS OLVIDAR

Negociar implica dar algo a quien ha hecho todo esto, contra ellos solo cabe derrotarles.

¿NEGOCIACIÓN CON TERRORISTAS?

¡NO EN MI NOMBRE!

P Á S A L O !!!

I tot adobat amb una bandera espanyola amb un crespó negre. En els autors i defensors d’aquesta manera d’actuar els hi recomanaria la lectura del article que avui ha publicat en Vicent Partal, però el dubte es, l’entendran? Una de les coses que menys puc entendre es que molts dels que defensem aquesta actuació diuen ser catòlics i cristians, no era el perdonar als teus enemics el que pregonen en aquestes societats?

per Vicent Partal

DIMARTS, 14/02/2006 – 06:00h

Víctimes

Tots els conflictes violents del món han acabat de la mateixa manera (si s’acaben, que n’hi ha que no s’acaben mai): o una de les dues parts es rendeix o hi ha un pacte. I si hi ha pacte, aquest sols és sòlid en la mesura que les dues parts s’hi poden sentir còmodes. Ahir una fracció molt important de les víctimes d’ETA va proclamar que no acceptaria cap pacte i que exigia la ‘rendició’. Fins i tot s’atreví a afirmar que volien que hi haguera ‘vencedors i vençuts’, i ser ells els vencedors. A hores d’ara, doncs, quan sembla que la negociació s’acosta, les víctimes poden esdevenir un obstacle.

No és cap novetat això. Hi ha hagut països on una certa serenitat ha permès d’entendre que posar les víctimes del terrorisme a fer política normalment és un error. Dic posar-les a fer política o deixar que la vulguen dictar. No dic, evidentment, que no se’ls haja de donar suport de tota mena o ajuda per a refer la vida: això és, simplement, lògic i natural que qualsevol govern del món ho faça.
Posar les víctimes a fer política és un error, però no perquè l’emoció puga impedir-los una visió clara de les coses (n’hi ha de ben capaces de fer anàlisis i pràctiques brillants, de la mateixa manera que, entre els qui no han sofert mai cap atemptat, n’hi pot haver que tinguen capacitat d’anàlisi o que no en tinguen). Jo no crec que aquest, diguem-ne aspecte sentimental, siga el problema. El problema, a parer meu, és que les víctimes, si volen fer política, allò que han de fer és entrar en els partits i no condicionar-los des de fora amb xantatges morals com els que hem vist aquests dies. Perquè el seu problema personal és una part, important, del problema, però no pot suplantar el problema. I encara menys la resolució.

Vicent Partal   director@vilaweb.com

Per acabar un petit comentari sobre la persecució del castellà a Catalunya. Els meus sogres, tots dos amb més de 80 anys, mai han estat persones interessades ni en la política ni en el catalanisme. Han estat catalans i punt.

La meva sogre m’explicava avui al sentir les paraules d’en Rajoy que sempre recorda quan en els anys quaranta va haver d’anar a fer una gestió a Barcelona, ells viuen a Argentona, concretament a la Delegació d’Hisenda. Quan es va dirigir a la funcionaria ho va fer en castellà però amb el seu accent, i la va funcionaria li va dir: “aquí se habla en cristiano”, la pobre dona no entenia res ja que ella ho estava fent en el seu castellà.

El meu sogre esperonat pel comentari de la seva dona, ha afegit: “pensa Josep que quan jo era jove a Argentona la feina que tenies per trobar alguna persona que parlés castellà”. Sense comentaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!