pepcanals
l'internauta d'Argentona
ESPERANT LA TANDA
Per què sempre tenim pressa i no sabem esperar el nostre torn?
Des de ben petit els meus pares i també a l’escola em varen ensenyar que quan s’arriba en un lloc on hi ha persones que estan esperant per fer quelcom, el correcte es posar-se a la cua i esperar que sigui el teu torn.
Aquest matí m’ha passat un fet curiós que per desgràcia es força habitual avui en dia, però el que més ràbia m’ha fet ha estat que els protagonistes han estat una persona de la meva edat i una altre uns anys més gran, a qui suposo els varen ensenyar el mateix que a mi, però ho hauran oblidat.
El fet ha esta el següent. He entrat a la llibreria del poble amb la intenció d’adquirir una revista i el diari. Tinc el costum d’observar qui hi ha dins de la botiga tant despatxant com comprant i he vist que hi havia la mestressa i una empleada despatxant i dues persones fent preguntes sobre uns articles. He pensat avui hauràs d’esperar una mica. Per què fins i tot en un festiu sembla que tinguem pressa?.
Mentre pensava això he anat a recollir la revista i amb això que he vist uns senyor que estava remenant en els diaris econòmics. Com per agafar la revista necessitava que es decantés una mica, li he demanat perdó, s’ha retirat sense mirar-me ni dir res, he agafat la meva revista, posteriorment el meu diari i he anat cap el taulell a esperar el meu torn.
Uns segons després ha arribat el senyor del diari econòmic i s’ha col·locat en el meu costat però en una posició un pel avançada i tot seguit ha arribat una senyora amb un diari i s’ha posat al seu costat i preparada pel tret de sortida.
No ha passat ni un minut quan una de les dependentes ha preguntat a qui tocava, no he tingut temps ni d’obrir la boca quan el senyor del diari econòmic ha estirat la ma dient, JO. He pensat que possiblement portava just la quantitat a pagar i que no valia la pena dir res. Però no tant sols no portava la quantitat justa sinó que ha preguntat per un segon diari. La noia l’ha tingut que acompanyar, buscar-li i cobrar-li.
Just en aquest moment l’altre dependenta ha fet novament la pregunta fatídica i la senyora que s’havia col·locat també estratègicament ha estirat la seva ma amb un euro dient JO, en aquest cas ni ha hagut canvi, ni ha demanat un altre diari.
A continuació he estat afortunat i he pogut pagar les meves adquisicions, rebre el canvi i marxar amb una sensació de que alguna cosa està fallant a la nostre societat.
Les dos persones que m’han avançat, tenien molta pressa?, han estat conscients de que hi havia una persona davant d’ells?, actuen habitualment així?, si els hi hagués dit quelcom com hagueren reaccionat?…..
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No podem saber el que passa pel cap de les altres persones, ni de què se n’han adonat o no.
Tinc tendència més aviat a responsabilitzar l’establiment, abans que la persona que passa per davant d’altres.
La conflictivitat neix sovint de les apreciacions subjectives. Un mètode –ben senzill– per saber qui va primer estalvia aquests conflictes.
Posaré l’exemple de l’esport o dels jocs. En futbol, que depèn molt de l’apreciació d’un àrbitre sovint hi ha conflictes que esdevenen violència i amenaces. En golf, per exemple, n’hi ha menys, ja que les apreciacions són més objectives. En escacs, gairebé no hi ha conflictes, ja que les regles ho preveuen quasi tot. Sí, sempre es pot fer alguna trampa, però en el camp psicològic i de poca eficàcia en el joc real. Vaig assistir a un campionat d’un joc d’ordinador força violent, un centenar d’adolescents a la sala, trinxant-se virtualment a les pantalles. Quan va acabar tots tan amics, els nois saludaven –físicament– qui els havia massacrat virtualment. Per què? Perquè l’ordinador és inapel·lable i no hi havia remota possibilitat de fer joc brut: si m’han mort –virtualment– és que l’altre en sabia més.
Aurora
la propera vegada demana torn, tant sencill com; – qui és l’ultim?
algún graciós sempre et dirà; tu, però almenys ja sabràs darrera de qui vas…
i si no et vols emprenyar i quedar-te emmurriat, directament quan et passin al devant li dius; no que sóc jo!
senzill, oi?
(les coses són com són, encara que no ho semblin)
a mèn si som nosaltres que tenin pressa també ?