pepcanals
l'internauta d'Argentona
Dubtes sobre la pregunta de LA CONSULTA – III
Avui es el dia amb menys hores de sol del any i ja han passat nou dies del anunci de la pregunta i segueix essent un tema força tractat i parlat.
Si a Google posem “anunci de la consulta” el primer que surt es: http://www.tv3.cat/videos/4810412/Artur-Mas-anuncia-la-pregunta-i-la-data-de-la-consulta
El primer que diu es que la pregunta es molt majoritària i fa servir la paraula inclusiva. Ja he comentat anteriorment que majoritària si però inclusiva no tant, però el que no estic gens d’acord en el que diu després quan afirma que es una pregunta clara, al menys la primera part.
Després diu “es una sola pregunta amb dos apartats”, jo tampoc hi estic d’acord, són dos preguntes. I torna a repetir: “Que tots són molt clars”. Si ho repeteix no serà perquè no ho són tant?
Primer apartat: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Estat escrit òbviament amb majúscules. Si o No.
Bé deixant a banda si es un apartat o una pregunta, el tema d’avui es el tema de Estat amb majúscules i això precisament es del que tracte l’article d’avui al diari ARA, “Una majúscula no tant òbvia” de l’Albert Pla Nualart.
http://www.ara.cat/premium/opinio/majuscula-no-tan-obvia_0_1051694848.html
Del article que paga la pena llegir destaco el següent:
Però l’Estat de la pregunta sembla que es justifica -així el va justificar Junqueras- per un criteri de la RAE segons el qual és Estat el sobirà, el que equival a país; si només n’és una part, com Califòrnia, és estat.
És una convenció molt peculiar del castellà que em deixa amb dos neguits: 1) quin sentit té aplicar un criteri de l’espanyol a una pregunta feta en català?, ¿no és una mostra de subordinació cultural?; i 2) si Estat vol dir el que diu que vol dir la RAE, cal fer la segona pregunta?
Per altre part crec que en López Tena, malgrat mantenir la seva satisfacció en que s’hagi posat data i pregunta, sembla que ja no té tan clar com el primer dia la bondat de la pregunta. Al menys així ho vaig interpretar seguint els seus primers apunts a Facebook.
Un procés democràtic d’independència comença políticament quan la majoria parlamentària fixa pregunta i data
Ahir va començar a Catalunya
Cert q la 1a pregunta fa trampa, cert q ho fa més difícil, però l’important és:
-Fer #ReferèndumSíoSí encara q Espanya no vulgui
-Guanyar-lo
El darrer diu:
Per què ens volen forçar, per poder votar SÍ a la independència, a votar prèviament SÍ a l’Estat no independent?
No s’ha fet mai enlloc
La decisió sobre la independència l’han de prendre tots els catalans, no solament els catalans que vulguin que Catalunya esdevingui Estat
Un facebookero molt actiu diu:
David Raventos
Avui estic molt content pitjor ha passat. Cada dia mes persones han descobert que la pregunta es una trampa, ja sigui per mala fe o per incompetència. Ningú mínimament informat i que no tingui un carnet de partit o altre tipus d’interessos, por argumentar que la pregunta no incompleix les normes de validesa internacional, té problemes tècnics que la fan inviable i afavoreix els interessos d’Espanya. La pregunta es un titànic que ja ha començat a enfonsar-se. Fem una crida a les bases de la ANC ERC i CUP que forcin les seves direccions a deixar de ser còmplices en aquest engany que posa en perill el procés. No ens podem permetre que amb la pregunta s’enfonsin tots els partits i l’Assemblea!
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/-/702687-la-pregunta.html#comentaris
Elisenda Paluzie, després d’una introducción en la línia d’Alfons López Tena, deia: La pregunta escollida és una doble pregunta en forma d’arbre, les dues primeres branques són el Sí i el No a l’Estat. La branca del No s’atura aquí, i la del Sí té una segona pregunta amb dues branques, el Sí a l’Estat independent, i el No al fet que aquest Estat sigui independent. Per tant el votant té tres alternatives: el Sí-Sí, el Sí-No i el No. De seguida va sorgir la primera preocupació: la tercera via s’havia colat a la pregunta. Aquella mateixa tarda en Sala i Martín ja advertia que en haver-hi tres alternatives, podria passar que cap no superés el 50% dels vots. En el nostre cas, aquest problema matemàtic és també un problema polític.
Fixeu-vos que parla de doble pregunta i no d’una pregunta amb dos apartats com deia el president.
Després fa una sèrie de consideracions en les que estic totalment d’acord i que en definitiva es el que pensava quan vaig iniciar aquestes entrades en el meu bloc.
La pregunta triada fa més difícil la victòria del Sí a la independència. Aquest ha estat el cost del pacte amb els no-independentistes. Aviat, però, sorgien també els problemes tècnics. Els llindars per validar resultats no havien estat acordats pels partits i alguns afirmaren que guanyant el Sí a les dues preguntes hauria guanyat el Sí a la independència. Aquesta interpretació no passaria cap filtre internacional. Cap país no es pot proclamar independent si no té la majoria absoluta dels votants a favor. És més, el mateix codi de bones pràctiques en referèndums de la Comissió de Venècia afirma que quan hi ha alternatives, cada votant ha de tenir el mateix número de vots. El fet de no permetre votar No a la segona pregunta els qui han votat No a la primera pot ser un problema. Ha de quedar clar que el seu No és també un No a la segona, o bé, com ha proposat Xavier Solano, se’ls ha de deixar votar també a la segona. Més problemes: la pregunta ha de ser neutral i no pot induir a una resposta. La primera pregunta no compleix aquest requisit atès que els que volen votar Sí a la independència se’ls obliga a votar Sí a la primera pregunta. Una primera pregunta que, a més, no compleix el requisit de claredat: d’estats, n’hi ha de moltes menes, i l’argúcia lingüística de la majúscula és difícilment comprensible per al votant mitjà. Aquest problema només es solucionaria eliminant la primera pregunta. Això, però, trencaria el consens assolit. En canvi, el problema que cap dels tres resultats superi el 50% dels vots té una solució viable: sotmetre l’opció que obté la majoria simple a una segona volta on la resposta sigui Sí o No.
Com veieu també parla de l’argúcia lingüística de la majúscula, tornem dons al que diu l’Albert Pla Nualart. Què vol dir Estat en majúscules?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La distinció ve a tomb per la prèvia al·lusió al federalisme – o al confederalisme, i a qualsevol succedani que vulgui substituir el concepte de sobirania compartida.
Al món hi ha estats compostos en què els membres de la federació tenen reals poders; els exemple típics són els Estats Units (on les unitats federades es diuen ‘state’) i Alemanya (on es diuen Land / Länder, encara que alguns tenen noms específics on aparei la paraula ‘estat’, com ara el Freistaat Bayern). A d’altres països el federalisme és només nominal, com ara a la Rússia semidictatorial de Putin.
Si examinem el projecte federalista del PSC, veurem que no va més enllà de passar una capa de vernís a les comunitats autònomes.
Una manera de visualitzar la diferència és la majúscula a Estat.
La distinció, però, ja no té gaire sentit, perquè el PSC ha renunciat (definitivament?) a qualsevol actitud que pugui incomodar el PSOE. En realitat la federació esdevé impossible per manca de soci: per casr-se han de ser dos, i a Espanya no hi ha ningú anhelant – ni acceptant a contracor – un esquema federal.
En definitiva, la pregunta del referèndum equival a pronunciar-se sobre tres possibilitats: 1) ‘NO’: quedar-nos com estem, amb tendència a un clar retrocés, ‘2) SÍ/NO’: apostar per un hipotètic model federal que no apareix per ennlloc (si de cas, hauria d’haver-hi una oferta des d’Espanya en aquest sentit, i ja es veu que no), i 3) Sí/SÍ: independència de Catalunya.