A Vilaweb es diu:
Consulta: hi ha tres preguntes, però només dues respostes
Deu aclariments sobre la proposta de referèndum del 9 de novembre
Em sembla bé que s’intenti defensar el que sembla inevitable però segueixo pensant que amb dues opcions alguns dels que ara votaran, si s’arriba a votar, SI-NO, potser votarien SI i ara aquests comptaran amb el NO.
Veiem alguns dels aclariments de Vilaweb:
Si el 50% dels vots emesos més un són favorables a la independència haurà guanyat. Si el cinquanta per cent dels vots emesos més un són contra la independència, sumant els de totes dues preguntes, aleshores la independència haurà perdut. La pregunta és triple, però la resposta és binària i, per tant, és impossible que una de les dues opcions no arribi a la meitat més un dels vots.
Es el que deia, està considerant el segon NO contra la independència, quan potser si la pregunta fos una sola votaria que si. Dona per suposat que tots els federalistes estàn en contra de la independència i prefereixen seguir com ara, jo no crec que sigui així.
Per motius polítics. Calia acomodar-hi les posicions d’Unió i Iniciativa per Catalunya. Políticament s’ha considerat que fer el referèndum amb una coalició més àmplia que hi donés suport era positiu i pagava la pena el risc d’una certa confusió.
Espero que no passi però si per culpa d’això quedem a un pas de la independència els que han signat aquest acord i són independentistes, al menys de paraula, quedaran retratats.
El vot per l’estat independent és clar i incontestable. El vot per l’estat i prou, en canvi, no se sap què vol dir ni quina relació política amb Espanya proposa. Això demostra clarament que el referèndum és sobre la independència.
Si el referèndum és sobre la independència perquè una triple pregunta? Motius polítics ja ho sé, però perjudica a una de les opcions.
En el cas de la independència, Catalunya establiria la pròpia legitimitat i tiraria endavant, però en el cas d’un estat dins Espanya Catalunya no podria forçar els altres territoris a acceptar la seva proposta. Hi hauria, doncs, un seriós atzucac polític.
Si es així, torno a preguntar, calia complicar-ho tant?
En el mateix Vilaweb trobem diverses opinions des del Vicent Partal, “Ara que no ens agafe la por”, a altres anomenades contundents, veiem algunes de les coses que diuen.
Hem de ficar dins les urnes prou paperetes per a guanyar amb el cinquanta per cent del total de vots del referèndum més un. És això, no cal complicar-s’hi més la vida.
Totalment d’acord.
I que no ens agafe la por, a més a més, perquè ara se’ns gira molta feina. Els onze mesos que vénen reclamen un esforç imparable, molta solidaritat entre nosaltres, mantenir el cap clar i encertar-la en cada pas que fem. I això amb por no es pot fer.
No ho veig com a por. Ho veig com a ràbia perquè novament hem hagut de cedir a una pregunta directe per dos partits tant diferents com Unió i ICV, i més quan penso que molts, o uns quants, dels seus simpatitzants i/o adherits, estan a favor de la independència.
Un tal Josep Arranz ja he escrit el que jo volia escriure:
Tot i així no trobo tampoc tant fora de lloc preveure en el reglament que desenvolupi la consulta la possibilitat d’una segona volta en el cas hipotètic de que cap de les tres opcions superés el 50% i per desfer l’atzucac que podria suposar un resultat molt ajustat o el fet de comptabilitzar com a unionistes els partidaris d’un suposat federalisme. Una segona volta, amb les dues més votades, d’aquesta manera no es primaria injustament una de les opcions i el resultat final seria més clar i amb força vinculant més clara.
Joan Ramon Resina, professor d’Stanford i una de les opinions contundents, diu:
Entenc que es volgués aplanar l’entrada d’ICV, partit refractari a comprometre’s, i evitar el trencament de la coalició. Però arriscar l’objectiu final en canvi d’un consens amb data de caducitat….Tenim pregunta, certament, però si no ens paguem de l’estètica i aspirem a alguna eficàcia, caldrà prendre consciència que hem posat el llistó més alt que no calia…I, efectivament, l’accent, en general, s’ha posat més en la virtut salomònica de partir la criatura que no en la nitidesa de la pregunta.
Clava el meu pensament quan escriu:
Al contrari d’allò que m’esperava, la fórmula l’han apadrinada l’ANC –que jo creia que posaria el crit al cel i un milió de persones al carrer–, l’Òmnium Cultural, la SI de López Tena, icones com Pep Guardiola i els periodistes i columnistes, que amb rara unanimitat troben ‘magistral’ la pregunta. En vista de tanta gent extàtica, em demano si dec ser jo, que no hi toca. Certament la hipòtesi no pot descartar-se, i si és així ja em perdonareu que faci el paper d’aixafaguitarres. Atribuïu-ho a l’ofuscació causada per la distància.
I encara ho clava més a continuació:
Posats entre el sí i el no pelats, els sectors que esfullaven la margarida s’haurien molt probablement decantat cap al sí per raons estètiques. Haurien prioritzat el risc per sobre d’un mal garantit i palpable. La pregunta ha capgirat l’argument estètic, posant-lo a favor del no mitjançant la possibilitat d’emetre un sí sense conseqüències.
Un altre opinió contundent Amadeu Abril, promotor del domini .cat, diu:
La segona part de la pregunta l’entén tothom, tant si sap de la nostra història com si no, tant si té simpatia per la causa com si no. En canvi, la primera part, no l’entén pràcticament ningú, per bona voluntat que hi posin. Només hi ha una explicació possible: fer feliços ICV-EUiA i UDC, i provar de repescar si més no part(s) del PSC. ‘Només’ això, però això ja és molt, tirant a moltíssim.
Això és, de manera gairebé universal, una recepta per al fracàs del sí, sigui quina sigui la pregunta. Però d’acord, és el peatge que hem de pagar i… au!, benvingut sigui. Volem guanyar amb rotunditat, i això inclou, probablement, amb dosis especials d’esportivitat i assumint nosaltres la major part del risc. Endavant, doncs.
A continuació fa una interpretació de les opcions que es poden donar però destaco la que jo faria com a meva:
Abstenció i sí. Un altre cas, com el (g) on tenim una resposta tècnicament nul·la, però que té una evident lògica política, psicològica i de mecànica dins el propi referèndum: jo voto independència, i no vull més romanços. Igual com he proposat d’acceptar el no i no, crec que caldria acceptar l’abstenció i sí, com a forma tècnicament equivocada però indubtable del sí i sí. Si algú vol un estat independent, vol un estat. Ara, això és forçar una mica la tècnica electoral, com totes les altres d’aquest grup que no sigui optar per la nul·litat. Però menys que considerar l’absurditat d’abstenció a la primera i votació afirmativa a la segona, subordinada de la primera. A part que això complicaria encara més (falsejaria…) els càlculs dels totals combinats, perquè tindríem totals que no serien del 100% per a recomptes diferents en les preguntes. Consell, per tant: que valgui com a a sí i sí (eps, única concessió en favor de la meva opció en tot el comentari, i tan evident com la de no i no en contra).
Un altre opinió contundent, Pere Cardús, hi està molt d’acord amb la pregunta.
Com deia algú aquests dies, hem estat tants anys esperant de poder votar que ara amb un sol sí no en tenim prou i podrem votar dues vegades. He llegit algunes reaccions que calculen que la pregunta doble perjudica el vot independentista. I no ho comparteixo.
I acaba dient:
En conclusió, d’ací a onze mesos hem de tenir a punt una majoria sòlida per a la independència. No s’hi valen excuses. Tenim una pregunta que trena una complicitat extraordinària dels federalistes i confederalistes de veritat amb l’independentisme; una pregunta que liquida el discurs i l’estratègia del PSC (a veure què passa amb cinc diputats o sis aquests dies); una pregunta que reposa sobre una majoria qualificada del parlament; una pregunta que reforça el flanc institucional del nostre bàndol; i una pregunta que ha posat molt i molt nerviosos els contraris a l’exercici democràtic d’autodeterminació. La unitat institucional de dijous al matí va tenir la rèplica d’unitat civil a la tarda, en un gest molt encertat de l’ANC, Òmnium i AMI. Tothom ocupa la seva posició i ha complert la seva feina. Ja hem fet l’escalfament necessari. Comença l’aventura. Guanyarem si som majoria. Ara tot depèn de nosaltres. Preparats, disposats… va!
El politòleg Xavier Solano també té alguns dubtes sobre la pregunta/tas i la resposta/tes.
Què passaria si sortís sí a la primera pregunta amb un 51% i sí a la segona amb un 60%? Això, agradi o no, podria ser interpretat com que només un 60% d’aquells que han votat afirmativament la primera pregunta (el 51%) optarien per la independència. El 60% del 51% només representa 30,6% del total de votants. Un resultat com aquest podria interpretar-se com que només el 30.6% dels votants vol la independència. Es declararia la independència? I si no, què es declararia? Un estat no-independent que encara té menys suport que la independència o ens quedaríem com estem? Opció abonada pel 49% (la primera pregunta).
En el seu bloc Josep Guia fa algunes interessants aportacions:
Des de la meva ideologia marxista (i, per això, radicalment independentista, i no només per això), em fa pena i vergonya que alguns dels qui han forçat una pregunta tan trencallosa i dificultosa siguin els d’ICV-EUiA, que provenen del marxisme i que, en conseqüència, haurien de ser els més clars i nets defensors del dret d’autodeterminació amb una pregunta inequívoca sobre la independència.
Ara acabo de llegir el següent:
Demanen una segona volta del referèndum si no hi ha un resultat clar
Amb les dues opcions més votades · Ho va proposar ahir la plataforma Referèndum Sí o Sí
Es curiós que la plataforma Sí o Sí ara es trobi amb un problema quan hauran de votar Sí-Sí 😉
A l’ARA acabo de llegir:
La consulta supera l’examen de la claredat?
La pregunta del referèndum d’independència hauria de seguir els criteris d’intel·legibilitat, simplicitat, neutralitat, brevetat i, per damunt de tot, claredat. Des d’un punt de vista jurídic la inclusió de dues preguntes i l’ús del concepte ‘estat’ posen en escac el compliment d’aquest darrer criteri
PAU BOSSACOMA
Tals objectius, com apuntava, eren: la ‘intel·ligibilitat’, la ‘simplicitat’, la ‘neutralitat’, la ‘brevetat’ i la ‘correcció jurídica’..És palès que aquesta tècnica consultiva posa en perill els objectius de ‘brevetat’ i ‘simplicitat’.
I aquí explica molt bé el que jo sento:
A la llum d’aquesta primera reflexió, no sembla oportú obligar els independentistes a votar a favor de la primera pregunta per poder votar afirmativament a la segona. “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”. Un independentista convençut és ben raonable que es negui a ésser comptabilitzat en aquest grup. No vol qualsevol estat, vol clarament un estat independent. El fet de forçar un independentista convençut a votar en favor de la primera pregunta posa en risc la ‘neutralitat’ de la consulta, ja que s’afavoreix excessivament la resposta afirmativa a la primera pregunta. Podria semblar un problema accessori o menor, però tot seguit veurem que obligar els independentistes a votar favorablement a la primera pregunta genera un problema de legitimitat política punyent.
I també acaba proposant una segona volta:
Hi hauria una lectura de la consulta que solucionaria aquest problema de legitimitat política, i seria dir que la consulta, a la pràctica, ofereix tres respostes a l’electorat i que cada una s’ha de contraposar a l’altra: estat autonòmic (no-no), estat federat o confederat (sí-no) i estat independent (sí-sí). Si realment es volen oferir aquestes tres respostes a l’electorat, insisteixo que sembla tècnicament més adient una pregunta multiopció seguida d’una segona volta referendària amb les dues opcions guanyadores. D’aquesta manera es desglossaria l’opció ‘estat’ i es podrien debatre i quantificar més clarament les diferents opcions.
Malgrat sembla ser un acord de consulta salomònic, la manca de claredat de la primera pregunta i el fet que aquesta s’encadeni amb la segona pregunta podria posar en escac la consulta.
Repeteixo que si arribem al 9N2014 tinc clar que votaré SI – SI i si guanyem hauré de reconèixer que m’havia equivocat, però ho faré molt content i satisfet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La raó és ben senzilla. Només si una majoria vota sí a la primera, comptarem la segona. Ara bé, si aquest és el cas, cal que hi hagi una opció que compti el suport explícit de la majoria.
És important que no hi hagi cap dubte, ni s’exclogui a ningú ni s’assumeixi el que votarien els partidaris del ‘no’ a la primera pregunta.
Per a mes informacio – Article meu a Vilaweb – Opinions contundents (16/12/2013)