pepcanals

Tinc en la meva ment el record de la Setmana Santa de finals dels anys seixanta. Des de el dijous al migdia fins dissabte a la nit, quasi tot el país es quedava aturat. Per la ràdio no més es podia escoltar música clàssica o religiosa, a la televisió la poca programació, en aquell temps no més existia TVE, quedava restringida a programes sobre la vida de Jesús i alguna pel·lícula religiosa. Els autobusos deixaven de circular, els comerços estaven tots tancats, si volies anar al cine, els pocs que obrien, oferien sempre els mateixos títols. Han passat quaranta anys i tot ha canviat radicalment.

Estic escoltant música disco, en els butlletins de noticies informen que les cues a les autopistes han estat espectaculars, les festes religioses s’han convertit, excepte per alguns protagonistes, en espectacles turístics, la televisió emet una programació pràcticament normal, fins i tot el Barça juga avui un partit oficial per tenir més temps per preparar el partit de la Champions de la setmana que ve a Milà.

Una cosa sembla que no ha canviat. El temps no es massa bo. Aquest matí el sol semblava voler fer acte de presència, però aquest migdia, al menys a Argentona, el cel està força gris i pel cap de setmana no sembla que hagi de millorar.

Quatre dies seguits de festa, que alguns estiren per davant o per darrera, donen molt de si, tinc amics i familiars, a Canàries, a Roma, al Sàhara, al pantà de Sau, a la Garrotxa, a Favara, a Albons.

Nosaltres, la Maribel i jo, ens hem quedat quiets, i la Maribel ha decidit fer un dinar típic d’aquestes dates, per allò de que no es pot menjar carn, bacallà amb cigrons. Encara no hem dinat però el plat té un aspecte sensacional i no he pogut reprimir la necessitat de compartir-lo amb els blocaires.

Aquesta tradició es un altre de les que ha caigut quasi en l’oblit. El dejuni i l’abstinència que els creients havien de fer les setmanes abans. Bé el cert es que els no creients també l’havíem de seguir i així recordo que a la meva escola, que era laica però amb gran sentit religiós, els divendres d’aquesta època del any sempre hi havia peix, dons la carn estava prohibida. Hi havia companys que el peix no els hi agradava i aportant un document d’un metge quedaven exclosos i podien menjar carn, però no era fàcil.

Bé es l’hora de dinar i el bacallà amb cigrons, un bon vi del Priorat i unes “torrijas” que ha fet una veïna m’esperen, no he viatjat però un bon àpat no m’el treu ningú. Bon profit!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!