115 ANYS ANNEXIONATS

El proper 20 d’abril de 2012 es commemoren els cent quinze anys de l’annexió del municipi de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona. Durant aquests anys el poble andreuenc n’ha vist de tots colors, però allò més cabdal ha estat l’augment de la població amb la conseqüent transformació urbanística.


Si els catalans i les catalanes tenim la nostra data històrica fatídica, els andreuencs i les andreuenques no podíem ser menys. El  20 d’abril és la data que ens recorda que un bon dia van deixar de ser un municipi independent per a convertir-nos en un barri més de la gran Barcelona. Tanmateix, el temps transcorregut, malgrat el desig d’esborrar-nos del mapa, no ha pogut desfer-nos com a poble i encara avui tenim el goig de poder dir “me’n vaig cap a Barcelona, o a Sants, a Gràcia, a Sarrià…”. Passejant per carrers i per places del nucli antic de Sant Andreu de Palomar ens adonem que aquell flaire d’antic municipi encara s’olora.


El gran historiador andreuenc Jordi Rabassa i Massons, en el llibre Sant Andreu de Palomar, més que un poble  ens descriu el procés de l’annexió de la següent manera:“La reina regent, Maria Cristina, i el ministre de Governació, Fernando Cos Gayón, signaven ( 20 d’abril de 1897) un “Reial Decreto” que posava fi a la independència atorgada pel rei Felip V amb el Decret de Nova Planta. Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts i Sant Andreu es diluïren en la gran Barcelona. Es tancava un contenciós que havia començat el 1876”. Les ganes de créixer de Barcelona i desfer-se’n de les muralles que l’ofegaven venia de lluny, però la por de Madrid tot desconfiant que la capital catalana la pogués destronar en superfície i població va endarrerir les esmentades annexions. No serà fins a finals de segle XIX amb l’endeutament per la pèrdua de les darrers colònies espanyoles a Amèrica i Àsia, que l’estat haurà de cedir a les pretensions barcelonines. Així doncs, el 20 d’abril de 1897 naixia la una nova ciutat amb la incorporació de diferents sensibilitats demogràfiques, històriques i de cultura urbana pròpia.


Seguint el fil de la narració històrica d’en Rabassa hi trobem:“Extraordinàriament, tot anà molt ràpid i el 20 d’abril de 1897 arribà el telegrama que donava llum verda a l’agregació. Els regidors del consistori andreuenc de ben segur se sorprengueren per la rapidesa de la notícia; se n’assabentaren ben aviat, ja que després de la sessió de l’Ajuntament de la tarda ( que durà una hora i mitja i on no es parlà per res del final de la seva tasca), els regidors es dirigiren a Barcelona, on els esperava l’alcalde Josep Maria Nadal i Vilardaga, propietari andreuenc, i la resta de membres del consistori. Allà decidiren qui representaria el Districte Novè, en què quedaren enquadrats Sant Andreu, la Sagrera, Santa Eulàlia i el camp de l’Arpa. Els nous regidors triats foren Casanoves i Monteis.”


Les reaccions dels pobles annexionats no es feren esperar, sobretot a Sant Martí de Provençals i a Sant Andreu de Palomar. S’organitzaren diverses manifestacions amb el conseqüent manifest de rebuig. Tanmateix, la decisió ja era un fet consumat. Cal dir, que en un principi, l’annexió representà una alegria per a la població ja que es deslliuraven dels cacics locals. Tot i això, l’annexió comportà un seguit de desgreuges que afebliren aquesta simpatia per part de la immensa majoria de la població. A tal afecte es creà la Junta Desagregacionista, dirigida per Josep Bogunyà,  des d’on es decidí presentar un recurs al suprem demanant la derogació de l’esmentat decret. A Sant Andreu aconseguiren reunir més de deu mil signatures de rebuig. En les eleccions municipals de juliol de 1899, el poble s’abstingué de votar i es tancaren comerços.  Les raons de la Junta eren ben clares: Sant Andreu tenia més de sis quilòmetres de distància vers Barcelona – tal com remarcava la llei municipal del moment per a ser annexionat -,  el poble no tenia frontera directe amb la capital i no s’havia demanat l’opinió popular. L’expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón, fou l’advocat encarregat de dur el cas dels andreuencs al Tribunal d’Assumptes Contenciosos. El 1902 el Tribunal desestimà la demanda andreuenca i des d’aquest moment ja no hi hagué res a fer. Des d’aleshores Sant Andreu de Palomar ha conviscut, amb encerts i desencerts, amb la capital de Catalunya. Una mena de relació d’amor i d’odi. Esperem que l’elecció directa de consellers i de conselleres ajudi  , en certa mesura, a retrobar el camí de la independència municipal.


Pau Vinyes i Roig

Historiador

Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, abril 2007 i revisat l’abril de 2012

Mapa de Sant Andreu de Palomar de l’any 1895 extret de La Guía de Barcelona, de Roca (Barcelona, 1895)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *