UN PENSAMENT DE SAL I UN PESSIC DE PEBRE


És el recull d’articles publicats diariament a l’avui durant els anys 1990 i 1991. L’últim és de 2 dies abans de morir, això impresiona.

Cada article és una perla, un regal per a l’enginy i l’intel·ligència.

Tenia coses per dir i les deia sense embuts.Poètica. Contundent. Irònica. Aguda. Tendra. Elegant. Montserrat Roig.

Aqui us deixo un petit tast d’alguns dels articles que més m’han agradat

Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)

No sé si els mallorquins estimen la
seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento
la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals
sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de
sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els
solcs d’una mare antiga. No se si s’adonen els mallorquins, que en
parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i
l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt
antic.

Perquè no els prohibim de llegir? (29-XI_1990)

No he cregut mai que la literatura
pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la
literatura és el món a travès de la paraula. I el món, el que veiem i
el que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a
voltes tan rònec, com és ara un aula.

….

Hauríem de prohibir-los llegir.
Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres
que no són de text de es aules. Avui, el batxillerat s’està convertint
en una tortura per als adolescents. la imaginació, que era atiadaa la
bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la
convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents ,
que viuen amb passió l’edat de la transgressió- si més no els més
interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I
descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és
la més dolça de les revenges.

Jo també m’hi apunto (21-II-1991)

Jo també m’apunto als momnets de
plenitud efímers, m’apunto a ‘escalf de vi que comparteixo amb els
amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les
aries de Verdi i a les oberures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la
música sense saber, com Strauss al Capriccio, què són primer, si els
sons o els mots, m’apunto a l’amistat que no troba explicació racional
i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels
intel·ligents , m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la
beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només
m’escriu quan té alguna cosa a dir-me, i també m’apunto al record d’un
poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.

Extret del bloc: Viu i legeix. M´agrada llegir (25 d´abril 2011)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *