Gaza, un any després

Fa poc més d’un any que l’exèrcit israelià va encetar una sèrie de
bombardeigs indiscriminats sobre la franja de Gaza: l’objectiu
d’aquesta ofensiva, batejada com a Operació Plom Fos, era
castigar la població autòctona per haver escollit  democràticament, amb
més d’un 60% dels vots, el partit de Hamàs. Aquesta acció militar, que
va causar 1.400 morts (900 dels quals eren civils, una xifra
esborronadora!) i 5.000 ferits, va desembocar en una infinitat de
mobilitzacions públiques de rebuig i d’invocació dels drets humans.

Multitudinàries concentracions arreu del món tractaven de mostrar la
més engrescadora solidaritat amb el poble palestí i denunciar els
abusos que estava perpetrant-hi l’estat jueu amb el beneplàcit dels EUA
i altres països satèl·lits. Sense anar més lluny, a València, Palma,
Perpinyà i Barcelona, desenes de milers de persones van eixir al carrer
per protestar enèrgicament i dir la seua. Durant uns mesos, l’opinió
pública de casa nostra es va bolcar decididament amb la causa
palestina. Finalment, el 18 de gener de 2009 cessaren els atacs sobre
Gaza i, a poc a poc, tot va tornar a “la normalitat”: els
polítics deixaren de fer declaracions oficials al respecte, els mitjans
de comunicació abandonaren la zona i van decidir que sense bombes ja no
hi havia notícia i, progressivament, les mobilitzacions anaren
desinflant-se.

Però en quines condicions viuen actualment els ciutadans de la franja
de Gaza? Cal recordar que en aquest territori de no més de 360 km²  hi
ha censats al voltant d’un milió i mig de palestins (estem parlant
d’una de les densitats de població més elevades del planeta). Gaza està
tancada a cal i canto, hermèticament. Pateix un bloqueig econòmic
dramàtic. Els seus habitants no poden eixir i tampoc no els està permés
de rebre visites, el comerç i les relacions internacionals són
impossibles. Un palestí de Cisjordània no pot parlar per telèfon amb un
familiar seu resident a Gaza, perquè les comunicacions estan tallades
deliberadament. Els cooperants internacionals, com s’ha vist aquestos
dies, tampoc no poden accedir a la franja i fer d’observadors
imparcials. Hi ha un 40% de població aturada, el 90% de l’activitat
industrial es va abandonar amb l’inici del bloqueig comercial. El
subministrament d’aigua, electricitat, combustible i queviures està
controlat per l’exèrcit israelià i no sempre es garanteix
adequadament… Hi ha moltes maneres d’aniquilar un país: de vegades,
les bombes i el vessament de sang no són estrictament necessaris.

Article publicat al diari digital L’Informatiu (15 de gener de 2010)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *