Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
diumenge, 15 de febrer de 2009 – Harlem Jazz Club
Avui actuem a la sala Harlem Jazz Club, dins de la programació del festival Barnasants, una espècie de macrocircuit (més de seixanta concerts repartits en tres mesos) que se centra en aquelles propostes musicals que més cuiden la paraula i el missatge, el que es coneix com a “cançó d’autor”. Si feu una ullada al web del festival comprovareu l’agosarat projecte que dirigeix Pere Camps, amb qui tinguérem l’oportunitat de xarrar una miqueta després de la nostra actuació. La sala en qüestió ens va agradar molt perquè tenia aquella proximitat i aquella intimitat que ens facilita tant la feina als artistes a l’hora de connectar amb el públic. Un escenari minimalista, de fusta, amb un piano de paret que no utilitzàrem, però que donava caliu. Alguns espectadors asseguts a les tauletes, enfront de la tarima; uns altres asseguts a la barra, en el lateral; i la resta es quedaren de peu perquè la sala no era excessivament gran i vingué molta gent! Va ser una vetllada d’aquelles que deixen marca: t’oblides que estàs fent música i sembla com si estigueres explicant-los les teues cabòries, les teues emocions i els teus pensaments a uns amics que has convidat al menjador de ta casa. Haguérem d’eixir dues vegades a l’escenari després de la darrera cançó amb què tancàrem el concert “oficial”, però ho férem amb molt de gust, perquè estàvem comodíssims, de manera que no ens vam fer massa de pregar. Després del recital, xarrem amb l’Elisenda Soriguera i l’Helena Morén, redactores de l’Enderrock, que ja han superat la ressaca dels premis i ja estan de nou al peu del canó. Parlem també amb alguns amics que feia temps que no véiem i comentem la jugada. Saludem a Gemma, Aina i Xavi, que estan a primera fila i no han volgut perdre’s la nostra “reaparició” al Principat, fidels com sempre! Arrepleguem a corre-cuita els instruments perquè a les 22:30 hi ha programat un concert de jazz en la mateixa sala i els músics que actuen volen fer la prova de so. Ens acomiadem de tothom, parem a menjar alguna coseta en un bar de la zona i tornem a la carretera, que encara tenim 350 quilòmetres per davant i volem arribar a una hora prudencial a València.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La fotografia que il·lustra aquesta crònica és cortesia de Jordi Oset
Hola Pau!
t’Estric al teu bloc perquè és la única forma que he trobat de posar-me en contacte amb tu. Formo part d’un casal popular que organitzem un cicle de cantautors a Granollers (el casal és diu l’esquerda i el cicle és diu Cicle de Cants i Autors: http://www.cantsiautors.cat) Estem engegant el segon cicle i estem ampliant la llista de cantautors i cantautores que tenim. Em podries facilitar un mail de contacte o bé, enviar-me al meu mail els diferents formats que tens, preus i condicions!!!
xD…sé que no és la manera més correcte de posar-se en contacte amb un artista com a programador però és la única que he trobat!
Salut
Lo siento, pero tocas fatal. Aprende a todar un poco la guitarra ante de subirte a un escenario.
Aquí teniu un bloc per signar en defensa del toponim oficial CALP:
http://mascarat.blog-activo.com/index.htm
Endavant.
Hola! he entrat per deixar un comentari sobre el concert de Barcelona, que tant el meu xicot com jo vam gaudir de principi a fi (i tan de bo hi haguessin hagut quatre bisos més…) i em trobo amb aquest comentari del “Joan”… per flipar!!
Mira, Joan, jo no tinc ni idea de tècnica musical.. és a dir, no sé si en Pau toca bé o no la guitarra (a mi m’agrada prou com ho fa, la veritat)… només sé que les seves lletres, les seves cançons, la seva veu i la seva manera de cantar, amb les seves idees i la seva consciència, ens fan vibrar i emocionar. I que espero que no només no deixi de pujar als escenaris sinó que hi pugi molt més sovint!!! (i per terres barcelonines, si us plau!! 🙂 ).
Per fer aquesta mena de comentaris, noi, no cal ni que et molestis a escriure.
Escric aquest missatge per agraïr al Pau el concert al·lucinant que ens va oferir la setmana passada a Barcelona.
Des que vam escoltar unes quantes cançons del seu darrer disc amb la revista Enderrock, que estàvem esperant poder anar a un concert d’en Pau. I les expectatives es van superar amb escreix. No només la qualitat musical del directe fou comparable a la del millor dels artistes internacionals, sinó que vam tenir el privilegi de gaudir-lo en un local de dimensions reduïdes, que sempre ajuda a tenir una major sensació de proximitat amb l’artista. El domini del Pau del llenguatge dels cantautors, acompanyat per una brillant Laura al violí, el fa digne hereu de la tradició poètica i musical de la seva terra… i de qualsevol terra perquè no té res a envejar als millors del panorama internacional. És més, de les lletres i l’actitud de tots dos a l’escenari, en traspua una autenticitat difícil de trobar. Les seves cançons ens van fer vibrar, des de la primera fins a l’última, des de la més romàntica a la més reivindicativa.
Aprofito per recomanar fervorosament que tothom qui en tingui l’ocasió que no es perdi un concert d’en Pau, un artista que ens feia molta falta.