No, no em refereixo a Catalunya, ni tan sols a Euskadi. Em
refereixo als espanyols de veritat, els que fa segles que no han estat altra
cosa. Si s’estén la moda d’incloure clàusules "que-en-siguin-dos!"
als Estatuts, tal com estan fent valencians, i des d’avui, andalusos i canaris,
quan s’hi apunti el senyor Rodríguez Ibarra, i nosaltres ja anem pel dret a
l’autodeterminació, què farà? També voldrà independitzar-se d’un Estat Espanyol
que haurà perdut la mamella que l’alimenta?
Aquesta, és clar, és la reducció a l’absurd del raonament -per
dir alguna cosa- tremendista al qual són tan addictes els espanyols que remenen
les nostres cireres: "no podeu demanar això ni allò, perquè si ho demanés
tothom, seria impracticable", o "si ho donem a tothom, es trenca Espanya"
(això últim, per cert, ho deien sobre la caixa única de la seguretat social, si
no vaig errat).
Una de dues: o això d’Espanya és un invent mal girbat de
trossos inconnexos que a la més lleu descentralització de la Seguretat Social
se’n va en orris, o bé totes aquestes reclamacions no són més que farols, molt
ben emprats pels partits espanyols, justament per frenar les aspiracions a l’autogovern
de les nacions de l’Estat que no són l’espanyola. I si no, que tinguin la
valentia de demanar les presons, que els catalans ja fa temps que tenim, o que
reclamin la gestió dels seus impostos, en lloc de viure de les transferències de l’Estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!