Avui dijous 27 de desembre, a 2/4 de deu del matí, Francesc Marc Àlvaro feia aquesta afirmació a la tertúlia d’en Bassas. No m’ha deixat de sorprendre i decebre, si tenim en compte que algú que es fa dir Andreu, i que acostuma a fer comentaris al bloc d’en Xavier Mir, em va assegurar que la independència figura, explícitament, com a objectiu final de CDC, tal com –diu- es va aprovar en el darrer congrés, el 2004.
Jo ja em feia il·lusions, fins i tot estava començant a buscar llocs per convidar a sopar a l’Andreu, tal com li havia promès pel dia en què CDC es fes independentista. Malauradament, F.M. Àlvaro m’ho ha llençat tot per terra. (segueix…)
Una cosa és que jo, pobre indocumentat, i sospitós d’estar ple de prejudicis contra els convergents –pel simple fet de ser d’Esquerra-, no estigués al corrent de l’extraordinària notícia (extraordinària per a l’independentisme català, és clar). Tant extraordinària que hauria merescut primera plana a tots els diaris. Una altra cosa de ben diferent és que F.M.A., periodista gens sospitós d’anticonvergent –i encara menys sospitós d’estar a sou del carrer Calàbria-, no n’estigui al corrent.
Com que els contactes d’aquest periodista dins de CDC són més que de fiar, només se m’acuden dues raons per les quals F.M.A. faci aquesta afirmació tan contradictòria amb una de les ponències del darrer congrés convergent:
a) Ningú de CDC va creure oportú o interessant fer-li arribar el text, cosa que donaria una idea de la importància que els mateixos convergents donen a aquest punt de la ponència.
b) F.M.A. sí que va llegir la ponència, i el punt esmentat, però la va situar en el context de CDC (ja no dic de CiU!). Aleshores devia deduir que, vistos els nuls esforços per fer-ne campanya, comparats amb els esmerçats en les campanyes de qualsevol convocatòria electoral, o de l’Estatut –DVD’s, mítings, cartells, anuncis als diaris, signatures davant de notari, rodes de premsa, i tots els etcèteres que vulgueu-, la realitat és que a la direcció de CDC això de la independència no s’ho creuen en absolut.
No cal dir que totes dues em semblen molt preocupants, sobretot si tenim en compte, a més, les múltiples ocasions en què significats dirigents convergents han dit explícitament que no estaven per la separació de Catalunya i Espanya. Per exemple, quan l’expresident Pujol declarava fa més d’un any a l’entrevista amb Àngel Casas al “Senyores i senyors” de TVE, que la separació no havia estat mai el seu projecte ni el del seu partit.
Si a això hi afegim l’oportunitat històrica perduda per Mas en la seva conferència del novembre, quan ho tenia millor que mai per a fer una crida decidida per a la independència, no puc més que mirar el futur proper amb pessimisme: encara ha de ploure força abans de veure una Convergència independentista. Almenys mentre segueixin pensant que sortir de l’armari els faria perdre vots, tal com em va confessar un convergent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sort n’hi ha que els vostres aliats del PSC ho són molt d’independentistes. Si jo fós d’Esquerra no em preocuparia tant del que fa o diu CiU i més de amb qui està governant el meu païs el meu partit.