Durant aquests dies, en les diferents conferències, actes, tallers, … que he assistit, me n’estic adonant que existeixen dues maneres d’entendre i viure la dimensió espiritual de l’ésser humà. Existeix una manera oberta, i una altra tancada, radical i fonamentalista.
Hi ha molts creients que creuen que estan en possessió de la veritat. Creuen que les seves idees, la seva ideologia, la manera d’entendre el món que els proporciona la seva tradició és la única, i que totes les altres són errònies. Això no només es dóna en religions, hi ha molts exemples de coses que conviden al conflicte entre humans.
Viure la fe d’una manera tancada acaba sent sinònim d’imposició, enlloc de convivència; d’intolerància, en comptes de respecte, de fanatisme i dogmatisme, enlloc de punts de trobada. Cada religió té una sèrie de trets i característiques que la fan única i la identifiquen, i ens permeten distingir-la de les altres. Ara bé, aquestes diferències no són més que aparences.
L’exercici del diàleg interreligiós ens convida a fer veure que cada tradició religiosa és una forma que tenen els éssers humans en un context històric i geogràfic determinat d’una explicació. Una explicació que els permeti ser millors, entendre el món, ect. ect. El problema rau quan s’utilitzen aquestes diferències entre les tradicions religioses per separar-nos, enlloc de convidar-nos a la germanor entre tots i totes. Aquest és un dels missatges que ens vol fer viure el Parlament.
Avui les tradicions religioses tenen mala imatge. Alguns creuen que potser se l’han guanyat a pols… Em dóna la impressió que les tradicions religioses s’estan convertint en un instrument més al servei de grups d’intolerants i ultraconservadors. No pot ser que s’equipari una persona religiosa amb una persona premoderna, tancada, excloent, que vol imposar els seus dogmes. Quan tenir fe no significa pas creure’s els dogmes al peu de la lletra, no pensar, no reflexionar, negar el progrés científic…
Malauradament, aquestes posicions, que jo considero caducades i pròpies d’un passat que ja hauríem d’haver superat, encara les trobem massa sovint. Però siguem realistes: avui existeix un auge dels moviments ultraconservadors en moltes tradicions religioses.
Què està passant? Què ens està passant? Perquè cada vegada més les tradicions religioses s’estan convertint en el refugi d’una trepa d’inadaptats ansiosos de poder que utilitzen l’espiritualitat pels seus interessos personals? Això no ho podem permetre! Hem d’alçar la veu i clamar, i dir ben fort que ja n’hi ha prou. No podem permetre que es continuï utilitzant les aparents diferències entre tradicions religioses com a excusa per fomentar la divisió entre els éssers humans. No podem permetre que l’experiència amb el transcendent es converteixi en una excusa per legitimar i usar la violència contra l’altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!