última ronda

BEVENT PASSAT

UMPAH-PAH (1991)

És la cançó que el grup gironí va escollir com a carta de presentació al públic dels Països Catalans. Era el senzill que sonava a la ràdio dels joves. Adrià Puntí assajava un reggae amb apunts de pop; fins aquell any, el rock català era massa monòton i previsible. Amb aquest disc, amb aquest tema, ompliren les orelles dels joves -i no tant joves- que demanaven allò tant difícil d’aconseguir: descobrir un grup original, amb estil propi, amb lletres imaginatives i d’alta concentració poètica. Adrià Puntí sorprenia pels seus crits melòdics, la banda semblava un grup estranger -és que tocaven soul, blues, jazz, rock- pel seu nivell de competència musical. La lletra parlava de borratxeres? música de diumenge al matí? Els Umpah-pah van trencar la monotonia del rock en català.

I ESCRIPTORS MARGINALS

Escriptor maleït i escriptor marginal. Són destins diferents. L’escriptor maleït és aquell que tots rebutgen, però que tothom aprecia. És qui fa tot allò que els altres reprimeixen, aquell a qui es desterra al desert, que suporta en ell els pecats de tothom, la catarsi de la generalitat. El marginal és el qui tots detesten perquè els espatlla la festa, el petit fill bord que de vegades fa guau-guau i els espatlla la música triomfal, el qui recorre circuits alternatius i sovint s’atura davant d’ells i els fa ensopegar. El maleït fa somriure. El marginal desafia el sistema simpàtic. El maleït és el bufó. El marginal és el pesat. Però podria ser al revés…

                                                                                    V.FERREIRA (1994)

ESCRIURE. PER QUÈ ESCRIC?

Escriure. Per què escric? Escric per crear un espai habitable a la meva necessitat, a allò que és difícil i excessiu. Escric perquè l’encís i la meravella són veritat i la seva seducció és més forta que jo. Escric perquè l’error, la degradació i la injustícia no han de tenir raó. Escric per fer possible la realitat, els llocs, els temps, que esperen que la meva escriptura els desperti de la seva manera confosa de ser. Escric per fer visible el misteri de les coses. Escric per ser. Escric sense cap raó.

VERGÍLIO FERREIRA (Lisboa, 1994)

LA ESTATUA DEL JARDIN BOTANICO

RADIO FUTURA (1982)

És una gran cançó. Més enllà de fets incontestables i alhora immediats, Radio Futura és per múltiples motius un gran grup –  per trajectòria musical, pels discos editats, per l’actitud artística i professional, pel nivell de composició literària i musical… Aquesta cançó va ser una revelació per una gran part de persones inquietes, despertes, voluntarioses. Entre la natura artificial d’un espai urbà, el jo poètic es debat entre la serenor i la determinació vital d’arribar al moviment, l’acció, la vida amb els altres.

ROCK THE CASBAH

THE CLASH (1982)

En una plataforma petrolífera d’algun dels molts deserts d’Aràbia, The Clash portaven la ràdio-clash poderosa del seu rock a la kasbah. I al xèrif no li agradava que toquin rock a la Kasbah. No els ha agradat mai als governants que es toqui rock a les "seves" propietats…

VOSTÈ ÉS UNA MICA EXISTENCIALISTA

-Vostè és una mica existencialista, potser.

-És de naixença, però. No té gràcia. De bona persona, també en sóc de naixença. Quin fàstic. És com estar descafeïnat. Tot el que sóc tampoc ho sóc del tot, sap? Si li digués que sóc tot dolor, en el sentit d’alegria obligada a amagar-se m’entendria?

                                                                    B.BONET (Santanyí, 1969)

FA DOS DIES…

Fa dos dies que constato en mi, quan em plau, fredor i indiferència. Anit, mentre passejava, cada breu soroll del carrer, cada mirada dirigida a mi, cada fotografia exposada en un aparador era més important per mi que jo mateix.

                                                                        F.Kafka (Praga, 1911)

THE THE
Mind bomb (1989)

Cançó inclosa en el disc Mind bomb (1989), editat per CBS/ Sony a la Gran Bretanya. El cantant Johnny Marr presumeix de rostre pàl·lid i posat de noi il·legal. Una cançó intemporal, folk de rock harmònic… El disc acústic britànic per excel·lència dels 80. Ens parla de la “right population”, estúpidament polititzats però correctíssims. Bah! Tu i jo xiuxiuejem “open your lives, open your imaginaaation…”. Ara tu amb l’harmònica, sí, bé,Bé, BÉÉÉ!!!!!

EELS (1996)

És una gran cançó. Adrenalina i èxtasi final. És del gran compositor, intèrpret genial, l’autoanomenat E -el músic- Comença suau, uns teclats d’altre món, una explosió final. No us la perdeu, les coses bones no se’ns passen pel davant i quedem igual. No. És l’energia… Alguns encara busquen una il·lusió, una, encara que sigui mitja-una, una perfeta i rodona. Aquí n’hi ha una. EELS!

En va les passes…
R.Mirabete (1999)

En va les passes ressegueixen

l’itinerari dels records.

Són només meves les dreceres,

els carrers tallats i les llunes

somortes de l’oblit dels anys.

En va la memòria inscriu

un nou traçat de la ciutat

pels carrers de la jovenesa

esvaïda pel sol del migdia.

                          Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

CLAMPDOWN

CLAMPDOWN

The Clash (1979) Cançó inclosa al seu millor disc, "London calling". El professor dóna consignes als alumnes avorrits; no n’és conscient però també treballa pel sistema…

No ho saps…
R.Mirabete (1999)

No ho saps però la solitud

que gela les teves passes

és l’alè dels dies que ens resten.

Un aspre silenci dins la cel·la

que va sepultant el cel rosat.

L’ànima cansada dormisqueja

darrera dels planys dels condemnats.

Una nit més la dansa de les ombres

a les velles parets de la presó:

retronen veus endins l’obscuritat

que lletregen la conspiració.

                                              Ricard Mirabete (Barcelona, 1999) 

que