QUAN
QUAN
Quan el verd es crema al cim.
Quan en minvar la llum s’acreix.
Quan el cargol urpeja la branca,
quan em deixa el rastre a les mans.
Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.
Quan l’ombra creix a la paret.
Quan l’hora arriba implacable.
Quan el temps s’enrosca dins meu.
El món és l’ombra del cansament.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
DARRERE ELS FINESTRALS
DARRERE ELS FINESTRALS
"Hi ha foc en la breu eternitat
que trenca els motlles,
que obliga al moviment,
a respirar inquiet entre restes
d’oblit." (Xulio Ricardo Trigo)
—————-
Com el cigar mal apagat al cendrer
cruix la mirada dins la nuesa del cristall.
Restes d’oblit parlen sota la taula
on estàs prenent un cafè fred, de Madagascar.
L’exotisme sempre t’ha corprès
per l’extrema distància de l’absència.
Ara ella arribarà amb roses d’ulls clucs
i aquella estranya llibertat d’un gest esquiu.
Al Cafè sona la música antiga
que guardaves a l’últim calaix de l’armari,
entre les nines prenyades de fel.
Us direu quatre mots -si tot va bé-
i ella et besarà als llavis sense atrevir-se
a acomiadar-se amb un curt adéu.
Callareu, se n’anirà al cap de cinc minuts
-si tot va bé- i entendràs la intimitat
del so distant de l’ossada.
A fora, núvols estirallats relliguen el cel confús,
i et quedaràs una estona més
fent l’últim cigarret al Cafè.
Enfilaràs el rastre de la seva veu
per explicar-te la múltiple projecció d’allò viu
i tu, ben ruc d’amour,
assaboriràs l’hora perfecta de la fugida.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
ÚLTIMA RONDA
Fa mal temps: un vent de pluja
colpeja de gairell els branquillons dels arbres.
La nit s’endinsa pels descosits de la finestra.
Surto.
Arran del port
la brisa marina és glaçada
i el mar un cementiri de llunes d’ahir.
Fa fred i vol ploure:
perdura la raó de la discòrdia civil.
Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)
ARRELAR ÉS POSSIBLE…
ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.
Simone WEIL
M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural.
RECERCA DEL FOC
RECERCA DEL FOC
Cerco en llibres antics
en llengües radicals
veus fortes
que un dia anaren
a multituds vitals,
i torno buit al dia
que se m’alça a la sang.
La veu no pot,
la llengua brilla a claps.
No puc haver-me en veu
per a tant poble meu.
No puc lligar-me
de mi a mi
i dir
-prò val.
Segimon Serrallonga (1979)
Aquest és un poema de compromís vers la terra, la llengua, el país, per part del poeta nascut a Torelló. El jo poètic malda per trobar -fer viu- el foc, l’afany de ser en relació a la comunitat, de ser per a Catalunya. Són anys de franquisme i de postFranco, quan ha de sorgir una força viva en el poble de Catalunya, que viu assedegat de llibertat i vol reviscolar-se de l’ofec totalitari. El poeta demostra el seu fervent compromís vers la realitat que li ha tocat viure: no vol caure en el conformisme i el deixar fer de la inèrcia inactiva… "No puc lligar-me de mi a mi i dir -prò val".
UN DIA MÉS
Peso el bé i el mal en una balança
mentre els justos fan silenci amagant-se
els jutges fan jocs de mans amb diners
els monjos fan girs de peus als carrers
i el batlle sermoneja el vagabund.
Els amics es troben a l’hora en punt.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
FER ENCARA ÉS CREAR
FER ENCARA ÉS CREAR
Fer encara és crear. La gent que escriu s’encaparra sovint per la novetat, sense adonar-se que si l’individu fa realment no pot fer sinó coses noves. La qüestió de la qualitat es planteja més enllà, en l’autonomia real de l’objecte creat, que resulta bell o no tant. Com que el concepte de bellesa ens és donat per l’educació i la cultura rebudes, sempre és vague i poderós alhora, i intel·lectualment imponderable. D’on vénen les divergències dels crítics (dels crítics coratjosos i lliures, vull dir) i les diverses preferències dels lectors.
SEGIMON SERRALLONGA (maig de 1990)
LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
Tot és real, oh goig dolorós!
quan buit de pensament
amb la mà i els ulls toques la pedra.
Núvol de foc i fosca, i vent
és l’esperit -i en roda van
el mal dolor i l’esperança vana.
Fins si toques per tocar,
la mort serà com una roca.
L’amor també -l’amor que és ara.
Segimon SERRALLONGA (1979)
Aquest és tan sols un tast, una mostra dels bells i místics poemes d’un dels autors catalans més importants i alhora més silenciats de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El context cultural del nostre país no hauria de mantenir arraconat un autor com Segimon Serrallonga de qui la seva activitat cultural -universitària, humanística, literària…- basteix un corpus poètic i reflexiu d’alta volada. La seva obra la trobem compilada a Sempre voldré voler (Editorial Ellago,2007) en una edició a cura d’autors i crítics del cercle de Vic com ara Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.
La seva poètica neix del simbolisme europeu i de la poesia antiga, anterior a la lírica occidental. Els motius poètics ens remeten a la mística, a la poesia propera als estats més profunds de la reflexió i de l’extrema sensibilitat cap a tot allò pur, aspre però real, màgic però des de la mística de les coses petites. Un autor per descobrir-hi tot un món.
FIL MUSICAL
música, el bell goig de ser
un so, un so en moviment
musa -de tota llum- única
rusc de mots, accelerat so
vertigen en mil notes de pau
la lluita per la dignitat
la nit que la lluna va sortir tard
ara l’estàtua del jardí botànic
ràdio futura, umpah-pah
zero noranta-u, la madam
sopa de cabra, glaucs, lou reed
the clash, primal scream, rancid…
música, el vers en moviment
un so, la paraula del temps
musa de l’espai sideral
el nervi de tots els motors
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
LÍNIA KAFKA
Franz Kafka ha estat un dels escriptors més importants del segle XX. Nascut a Praga el 1883, ha influït en la concepció contemporània de la novel·la. És autor d?un gran nombre de narracions i d?un parell de novel·les que han marcat el curs de la literatura europea (El procés, El castell). Al llarg de la seva obra l?individu perd progressivament l?entitat fins a submergir-se en l?angoixa de mecanismes socials externs que anorreen la persona. També és una obra que descriu l?ambigüitat que regeix el món i el somni. La seva vida fou una recerca constant de la seva identitat i un procés feixuc de depuració existencial. Podem detectar la interacció amb l?expressionisme i l?existencialisme, entre Dostoievski i Kierkegaard. Féu pocs viatges i de curta durada; el seu món és la ciutat de Praga que convertí en un espai lligat a una mirada inquieta, angoixant i misteriosa. Morí al sanatori de Hoffmann el 1924.
PROVERBI YIDDISH
PROVERBI YIDDISH
"Ens hem de protegir d’una aigua silenciosa, d’un gos silenciós i d’un enemic silenciós".
Extret de El silencio del cuerpo (1979) de Guido CERONETTI
A la roca aspre dels contorns del Mèder debatia amb altres sobre el perill d’estar-se arran del riu silenciós per gairebé inexistent… Les llengües es movien en parles orientals, la posta queia d’oest i la llum fugia en passes sordes. Grups de joves aparcaven la bici rere fanals, unes nenes corrien d’un cantó a l’altre del pont del parc Balmes. Cap al Vic sud tornaven de treballar uns joves desmanegats i passava una noia rossa que aprenia el moviment lent de la seducció. Al meu entorn ja no quedava ningú, tret d’un gos perdut que no es decidia a acostar-se a mi. Hi havia no més de dos enemics i jo tenia cura dels metres quadrats d’herba menuda d’on extreia el so de la cançó que portava ben endins.
ELS AFORES DE LA CIUTAT
Encara viu la ciutat dels rellotges
en els quarts d’una tenebra acordada,
a la mitjanit de la gran ventada,
a l’hora en punt dels pactes a les llotges.
A desgrat de l’avui i la gentada
traços d’ombra dobleguen la ciutat
amb la pobresa de cada glopada
d’aire d’aquells que moriran aïllats.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
SOMNI EN VIA MORTA
Trens que cremen els boscos i les nits.
La solitud naixent d’un vagó trist.
El silenci de tot allò que he vist,
d’una estació derruïda del neguit.
Recerca de veus en un mapa mut.
Tren de mitjanit en un son pregon
d’oblits, bohèmies i la sola virtut
d’anar lliure fins on acaba el món.
Lluna d’agost, la llum d’un nou parany;
tot arriba quan deixes la foscor.
El tren avança i redobla la por
d’un punt mort a la via del desengany.
La vida intensa en la reconstrucció
del mirall trencat que parteix la llum
damunt del rostre malmès que consum
el somni a la finestra del vagó.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
REMORS DE PLUJA
Remors de pluja
a l’altre cantó de la cel·la
del temps esquiu.
Es desferma l’ànsia de tu.
Refaig records
tenyits de núvols, melangia
d’amors furtius.
Es desferma l’ànsia de tu.
Davalla l’aigua
sota el pont dels humiliats
del cel captiu.
Es desferma l’ànsia de tu.
Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)
XIIè Certamen de Jocs Florals de Montesquiu 2007
Diumenge 3 de juny se celebrà la 12a edició dels Jocs Florals de Montesquiu, eminent vila d’Osona que mostra a tot el món el seu castell envoltat d’un paratge natural d’incommensurable bellesa i història. S’atorgà diferents premis literaris, des de poesia a prosa, juvenil i d’adults. El jurat es consolida al llarg dels anys, el conjunt del poble viu amb il·lusió renovada cada acte de lliurament de premis. Enguany, el certamen comptà amb la proposta poètica i musical del cantant del grup Avicultores modernos i de J.Orozco, acordionista i pianista de llarg recorregut d’arreu. Ambdós són nascuts a Montesquiu. L’acte se celebrà sense pausa i de manera entusiasta i cal afegir que la totalitat dels premis foren atorgats. No quedà cap premi desert. Els organitzadors ja ens convidaren per l’any que ve. A reveure.