Darrerament m’han plantejat la difícil qüestió d’esbrinar quin pot ser l’origen i el significat de la coneguda frase feta “Tots els testos se semblen a les olles“.
Sembla que, d’acord amb la informació que he pogut trobar en diferents dels incunables que guarda la meva molt extensa biblioteca familiar, l’origen d’aquesta frase el podem identificar en un petit fragment de la Ilíada, del qual només ens ha arribat una antiga traducció llatina. En aquest fragment es narra com un esclau d’Ulisses es presenta davant del seu amo i li diu “Paribus testos cum ollæs sunt” que és exactament l’expressió que estàvem buscant. Malauradament, el context no ens pot facilitar cap informació addicional que ens dugui al significant profund i arquetípic d’aquesta afirmació: li havia demanat Ulisses al seu esclau la seva opinió sobre cap qüestió?, estava l’esclau excusant-se d’algun error comès?, li estava donant la idea que més endavant es convertiria en el conegut ardit del cavall de Troia?
En el decurs de la història de les idees aquestes preguntes han ressorgit amb força en molts moments, proposant-se cada vegada diferents accepcions i interpretacions, totes elles molt suggeridores. Va ser l’eloqüent Ciceró qui va oferir indirectament la primera hipòtesi interpretativa d’aquest pensament en les seves “Catilinàries“. Era aquella l’època en la qual el malvat Catilina era l’encarregat de subministrar cavalls per a les legions romanes per delegació del Senat, i en aquella circumstància el conspirador va voler vendre a la República un ramat d’ases al preu de cavalls; llavors Ciceró el va increpar amb les següents paraules: “Sàpigues, oh Catilina, que el Senat i el Poble Romà no es pensa que els testos siguin el mateix que les olles“. Aquesta interpretació de la frase que ens ocupa suposa que quan algú ens vol enganyar és com si volgués fer-nos creure que són iguals coses que no ho són, com els testos i les olles o els cavalls i els ases.
No obstant la Patrística llatina no es va donar per satisfeta amb aquesta interpretació, i així el diví Sant Agustí en els seus “Soliloquia” va reflexionar sobre aquesta qüestió, tractant de separar la saviesa inherent del poeta dels inconvenients elements pagans que hi podrien romandre darrere. Llegim les seves paraules: “(…) diuen els pagans que els testos se semblen a les olles, i quan això diuen volen expressar que tots els dimonis, als quals ells anomenen deus, són semblants en el seu poder; però escolta, la veritat és que tant els testos com les olles són l’únic Déu, i és això el que fa que testos i olles siguin semblants, ja que tant els uns com les altres formen part de la Divina Trinitat (…)“.
El problema consistia ara en com era possible que dos elements, encara que plurals, fossin una expressió de la Trinitat. Sant Tomàs ens va donar una altra pista en la seva enigmàtica frase que reproduïm en el seu llatí original: “Paribus testos cum ollæs sunt, sic testus furadatus sunt !” els testos estan foradats!
Aquesta subtil distinció va captivar la imaginació de generacions de savis i erudits i es va convertir en un veritable enigma que va arribar fins i tot a la consciència del poble. I és així com el viatger Marco Polo, tal com ens narra en el seu “Llibre de les meravelles” va ser capaç de traslladar el desafiament que tenia capficat a tot l’Occident davant dels savis xinesos de la cort de Gengis Khan. Aquests, li van fer notar la semblança de la frase amb el contingut del signe Yi-Ching d’ “El Calder“, i van apuntar que si els testos estan foradats, les olles tenen nanses i així testos i olles són iguals i oposats, en el mateix sentit en què ho són el ying i el yang. Malauradament aquest passatge del Llibre de les meravelles va ser censurat pel Vaticà, segrestant-lo al coneixement dels nous intel·lectuals del Renaixement.
La idea, però, no es va perdre i dins mateix de l’Església es va començar a elaborar i adaptar al pensament cristià, encara que aquestes reflexions no van sortir de la cúria romana. Van haver de passar segles fins que el papa Pius XII a la seva encíclica “De testus et de ollæs” va donar al món la interpretació que estàvem esperant, dient que els homes i les dones se semblen als ulls de Déu en la seva ànima immortal però que les seves funcions en la família cristiana són molt diferents; així la dona, com els testos, és receptora de la vida que el Diví Jardiner li confia, mentre que l’home, com les olles, elaboren l’aliment material i espiritual que dóna suport a la Humanitat cristiana.
Als anys 90 del passat segle, els Teòlegs de l’Alliberació van qüestionar aquesta interpretació subratllant els elements que parlen de la igualtat entre home i dona i minimitzant les diferències, encara que el llavors papa Joan Pau II va desautoritzar amb energia aquestes argumentacions.
Per la seva banda, la ciència contemporània no ha volgut quedar al marge de tan controvertida qüestió. L’Institut de Tecnologia de Massachusetts, en col·laboració amb els millors experts de la Universitat Harvard, va fer un estudi exhaustiu de 15.456 olles i 24.314 testos diferents, procedents de les més diverses èpoques i cultures. L’estudi va consistir en una anàlisi comparativa sobre 300 variables de caràcter formal i funcional en proves a les quals es van sotmetre testos i olles, passant a continuació a les oportunes anàlisis de regressió, per a veure els punts de coincidència entre les poblacions de testos i d’olles. A tall d’exemple, es va mirar de cuinar, sense èxit, escudella i carn d’olla en tots els 24.314 testos, comprovant que el forat de drenatge impedeix en tots els casos la retenció del brou. Això no obstant, sí que es va aconseguir fer créixer geranis a totes les olles, de manera que va quedar provada la següent relació empírica: si T és la classe dels testos i O és la classe de les olles:
“t½tÎO®tÎT (per tant, OÍT)
Val a dir que aquesta conclusió justificaria l’expressió que diu que “totes les olles es comporten com a testos” i no la proposició que es volia provar, que quedaria així desautoritzada per la ciència.
I aquí arribem al punt en què s’ha decidit sotmetre la qüestió al meu reputat criteri: els testos i les olles són realment semblants? Treu al cap fixar-s’hi en allò de les nanses i els forats? Cuinar escudella en un test seria una nova manera de fer escudelles ligth? Assenyalar les diferències de comportament dels testos no seria una actitud sexista?
Les respostes no són evidents, especialment si tenim en compte que hi ha qui diu que tot això són bestieses, que “Tots els testos se semblen a les olles” és una dita popular catalana que vol significar que de la mateixa manera com els testos es semblen a les olles perquè tant uns com les altres els han fet els terrissaires, totes les coses que tenen un mateix origen acostumen a semblar-se, com els germans o com les obres d’un mateix autor.
Quina és la interpretació vertadera? No ho podem saber. Certament, les explicacions vertaderes se semblen a les falses com els testos a les olles foradades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!