Fa un dia agradable, al barri de la Ribera. El sol d’hivern reconforta als vianants encara que la temperatura és la pròpia de l’estació.
Un home passeja a poc a poc, s’atura de tant en tant, es diria que està fent de vigilant si no fos per l’actitud que porta, relaxada, gens a la defensiva. Es diu Pep i és un veí del barri. Fill d’immigrants, ell mateix va néixer a València, tot i que era molt petit quan el van portar a Barcelona. Té uns 70 anys i en general els porta bé. Té una complexió robusta, sense caure en l’obesitat, cara rodona, expressió intel·ligent. Porta els cabells curts, tallats a màquina, completament blancs. Llueix una barba de boc (a l’estil Lenin, diria ell) i unes ulleres barates. Es protegeix del fred amb un abric gris, curt, de llana i ple de butxaques per fora, però les seves mans les porta a les butxaques dels pantalons.
Tothom el coneix i el saluda, especialment els encarregats de les botigues del barri. El Pep va treballar des de ben jovenet, però quan tenia 55 anys l’empresa on treballava el va deixar al carrer, igual que a la resta de la plantilla. Havia fet fallida, van dir. Mentida podrida. Van tancar, forçant la fallida, per cancel·lar deutes i desfer-se del gruix del personal sense haver de pagar ni a creditors ni a treballadors. Molt aviat la mateixa empresa va obrir amb un altre nom i va reprendre tranquil·lament la seva activitat, però al Pep no li van trucar per treballar. Era massa gran i potser massa bocamoll. El cas és que li va quedar una paga ridícula i després una pensió mínima. Per anar tirant, va haver d’oferir-se a fer petites feines per uns i per uns altres: descarregar una furgoneta, portar una comanda, netejar un magatzem, fer alguna petita reparació o ajudar a baixar mobles per les estretes escales dels pisos del barri. Però no es queixava. Tot i que li pagaven poc, la gent el tenia ben considerat, i físicament aquelles feines el mantenien en forma.
Avui, però, fa un dia massa bonic per posar-se a suar la cansalada. Només vol voltar. Algú el crida:
– ¡Eh, Pepe, qué haces!. – Era el Tino.
Tino és un altre habitant dels carrers de la Ribera. Molt prim i de parla lenta, és un supervivent de l’epidèmia de l’addicció a les drogues dels anys 80. Ho va deixar a temps i té sort de seguir viu, però encara se li noten les seqüeles. El Pep el coneix del carrer i del Casal del Barri, tot i que no el considera ben bé un amic.
– Doncs mira, aquí estic, aprofitant aquest solet tan bo. – Li respon el Pep.
– Sí que se está bien, sí. Oyes, vendrás esta tarde a jugar a cartas?
– Em sembla que no, avui fan cinema al Casal i vull anar a veure la peli.
– Pero qué dices, si allá sólo ponen películas de la catapúm. Las has visto cien mil veces y encima todas son iguales.
– A mi m’agraden, i no són iguals.
– ¿Que no? Todas acaban igual, el chico se queda con la chica y muere el del caballo blanco. – Tots dos riuen l’ocurrència.
– Les partides a les cartes amb tu sí que acaben igual sempre, tu emprenyat i més esplomat que els pollastres que ven l’Agustí – (El venedor de pollastres del mercat de Santa Caterina). Tots dos continuen rient.
– Bueno, tú mismo. Si vienes bien, y si no, será otro rato. – Acaba el Tino.
– Adéu, maco, ens veiem. – S’acomiada el Pep.
El Pep s’allunya del Tino, més per acabar la trobada que perquè hagi d’anar enlloc. Mentre camina, va somrient i evocant l’ocurrència del Tino: «El chico se queda con la chica y muere el del caballo blanco». No recorda en realitat cap pel·lícula concreta on passi exactament això, si més no, no li ve al cap. Però és cert que els guionistes de les pel·lícules de Hollywood sempre s’han copiat a si mateixos fins a l’infinit: els enamoraments d’anada i tornada, els enfrontaments èpics, els sacrificis heroics dels personatges secundaris… A la vida real les coses no acostumen a anar així. Per exemple, ell no es va poder quedar amb la xicota (entristí de cop). La seva Carme.
Va ser quan encara no tenien la vintena, recorda. Eren els anys del final del franquisme i, com molts joves, la Carme i ell descobrien l’amor al mateix temps que conspiraven contra el règim. Participaven en moltes reunions i assemblees clandestines, organitzaven manifestacions, feien pintades i encartellades subversives. Una tarda, es van afegir a una manifestació espontània que van trobar a la ronda de Sant Antoni. Tot semblava anar bé, no es veia policia, encara que ell estava una mica inquiet. A les manifestacions convenia que alguns s’avancessin o es quedessin enrere, per poder avisar de l’arribada de la policia, però aquells passerells anaven tots agrupadets. Clar, no passaven del mig centenar de persones i s’havien d’agrupar per fer-se notar.
El cas és que la policia, molt alerta aquells dies, els va detectar i els va parar una trampa. Arribant a una cruïlla, un parell de lleteres van sortir del carreró del davant, i de seguida més furgonetes van aparèixer per darrere. I van començar a sonar els trets.
El pànic va ser total, tothom corria en totes direccions, a ell li van fer caure, i va perdre la mà de la Carme. Quan es va tornar a posar dret, va mirar al voltant i no va veure a la Carme. Va pensar que havia sortit corrent i va decidir fer el mateix. Va córrer com si li anés la vida. Bé, en aquella època et podia anar la vida, realment. No sap com va sortir d’allà, un company li va explicar després que no s’entén com es va escapar, perquè encegat com anava, va travessar pel mig la línia policial. Són coses inesperades, segurament el van veure tan llançat que es van estimar més no exposar-se a una violenta topada per tallar-li la carrera. El mateix company li va explicar que cap al final va veure com ficaven a la Carme en una de les furgonetes, detinguda.
Se li va enfonsar el món. Els dies se li feien eterns mentre esperava saber alguna cosa de la Carme. La van tenir en total tres setmanes a Via Laietana, i no va tornar a ser la mateixa. Quan es van retrobar, ell la volia abraçar, petonejar, consolar… Li volia demanar perdó per no haver evitat que l’agafessin, per no adonar-se que no havia fugit, que la tenien a terra sota el genoll d’un d’aquells cabrons. Li volia jurar que s’hauria estimat mil vegades que l’haguessin agafat a ell… Ella el va apartar suaument, li va demanar espai, que li calia refer-se, que no el culpava, però que de moment no el volia veure.
La Carme va caure en una depressió, el que ara en diuen estrès posttraumàtic. Clar, l’havien torturada. Quan la van identificar, va resultar que la tenien en una llista, i es van acarnissar amb ella, a veure si li podien treure noms, amagatalls, el que fos. Ningú no sap del cert què va dir o què no, però en sortir no parava de plorar, i a les nits quasi no dormia (això li va explicar la seva germana). El metge li va receptar somnífers, però no li feien gaire efecte. Una nit, quan tenia una capsa sencera, acabada de comprar a la farmàcia, es va prendre totes les pastilles de cop i ja no va despertar.
El Pep no s’ho va perdonar mai. Ningú va ocupar després el buit que va deixar la Carme. Però és un record massa dolorós, i es permet allunyar-lo un moment. Una cridòria li arriba des de Via Laietana, i decideix acostar-se a veure què passa.
Un petit grup de joves, potser estudiants, s’han assegut al mig del carrer, davant de Jaume I, protestant contra no-se-qué. S’hi va acostar. Aquella rauxa és contagiosa i els fa costat. La policia és present, però els joves no se’n van. De sobte, la càrrega.
Els nois i les noies, incomprensiblement, no acaben de sortir corrent. Els apallissen sense pietat, els molt cabrons. Es fixa en una parella, els policies els acaben de separar d’una estrebada, i mentre un policia aixafa contra el terra al noi, un altre s’emporta a la noia, arrossegant-la pels cabells, cap a la furgoneta. En aquell moment al Pep se li representa la Carme. No pensa, només veu a la Carme cap a la comissaria, i es diu per si mateix que no, que un altre cop no. Agafa la navalla que sempre porta a la butxaca «per si de cas» i, murri, l’amaga a l’esquena mentre es llença buscant el cos a cos contra el policia que s’emporta la noia. Quan està a sobre, li clava la navalla a la cama (no és un assassí). El policia llavors crida «¡Navaja!», i tot d’una tots els policies del voltant es llencen sobre el Pep, tirant-lo a terra mentre no paren de fer-li cops. El Pep nota com se li trenquen les costelles i algun os més, pel pes dels agents, però encara arriba a veure a la jove parella agafar-se de la mà i sortir corrent enmig de la confusió. Un segon abans de perdre el coneixement, per sempre, pensa: -Mira, com a les pel·lícules (…) El noi es queda amb la noia (…) i mor el del cabell blanc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!