Llegeixo: «Acta de compareixença per denúncia penal»
Aquí venen la data de la denúncia, les dades del denunciant (Esteve Gutiérrez, etc.)… Segueixen la data i hora en què es van produir els fets, el lloc, i finalment arribem al punt: «Manifestació dels fets i relació de danys»
«En la data i hora assenyalades va entrar al local regentat pel denunciant, dos individus joves, d’estatura mitjana i complexió normal, que fingien no conèixer-se entre ells.
Mentre l’individu posteriorment identificat com T.P. fingia buscar algun producte en els diferents expositors del local, l’altre, que seria identificat com A.R. es va dirigir directament al denunciant i li va demanar un paquet de tabac, exhibint la seva cartera de manera que semblava que anava a pagar en efectiu. Fent-se efectiva la compra del paquet, el denunciant va procedir a obrir la caixa registradora per facilitar el canvi, moment en el qual i sense cap advertiment, A.R. que seguia davant, li va donar un fort cop de puny al mig del pit, fent-lo caure i deixant-lo sense alè. En aquell moment, T.P. es va acostar i va passar per sobre del denunciant, encara a terra, aplicant-se a recollir tots els diners existents a la caixa, que eren en aquells moments un total de 150 € en bitllets i algunes monedes més que va deixar.
Comprovant encara els bitllets sostrets de la caixa, T.P. es va dirigir al denunciant i li va demanar on més tenia diners, mentre exhibia una navalla que s’havia tret de la butxaca.
Com que el denunciant insistia en el fet que no tenia més diners, T.P. li va fer un tall a la cara amb la seva navalla, amb el propòsit d’intimidar al denunciant, que al seu torn va insistir en la inexistència de més diners. Quan T.P. anava a tornar a agredir al denunciant, A.R. va agafar del braç al seu còmplice i li va instar a fugir amb el que havien agafat, cosa que finalment van fer.
Després que els assaltants haguessin fugit, el denunciant va trucar al 112 per denunciar els fets i demanar assistència. A continuació es va adonar que A.R. s’havia deixat al taulell la cartera amb la qual havia fingit el pagament del tabac.
Els agents que van acudir a l’avís es van fer càrrec de la cartera, comprovant que a la mateixa hi havia el DNI del sospitós.»
…
Aquell anava a ser un dia més, monòton i carregós, a la botigueta del pare. Tot i que procurava agafar-s’ho amb calma, li costava quedar-se quiet al tamboret de la caixa. Mirava de distreure’s amb la música de les seves play-list favorites, o escoltant la ràdio a estones.
Cap al final de la tarda, ja se sentia derrotat per l’avorriment. Va ser llavors que van entrar aquells dos. De primer, li va venir un petit ensurt. L’instint que li avisava. Però no van fer res sospitós, semblava que anaven per separat, un es va posar a buscar quelcom (potser volia robar alguna llaminadura? En realitat, tant li feia) i l’altre es va dirigir directament cap a ell traient-se de la butxaca la cartera (quin descans quan va veure que el que treia era la cartera i no altra cosa). Es va relaxar una mica.
El client li va demanar un paquet de Winston. Ell el va posar sobre el taulell, i l’altre va treure un bitllet de 10 € de la cartera. Tot normal. Va obrir la caixa per cobrar i donar el canvi, i llavors va passar. El paio aquest que tenia davant, amb una força i una rapidesa inesperades, li va clavar un cop de puny al pit que el va projectar a terra, dos metres enllà. Es va veure esbufegant, amb un dolor agut que no sabia si era un atac de cor, i amb la sensació que estava a punt de perdre el coneixement. Llavors, el que havia fingit buscar coses li va passar per sobre, i va agafar tots els diners que hi havia a la caixa. Si aquella gent esperava trobar molts diners, es van quedar amb un pam de nas. 150 €, li va dir a la policia, però segurament no hi havia ni 100. Al migdia el pare s’emportava la major part dels diners de les vendes del matí, i a la tarda no havia passat gaire gent, aquell dia.
– Digues on tens la resta dels diners, o si no et tallo la cara!-, li va dir aquell fatxenda de merda. No havia ni pensat encara quina cosa havia de dir que ja li havia fet un tall a la cara.
– Que no, que no hi ha més diners, que avui no he fet més caixa! – Li va respondre.
Aquell cabró ja feia el gest de tornar a fer anar la navalla quan l’altre, el del cop de puny, va agafar el seu soci i el va fer deixar-ho.
– Ens n’hem d’anar JA – Li va dir. El de la navalla encara va mirar amb fúria a l’Esteve, però va fer cas al seu còmplice.
Ja sol, l’Esteve, que així es diu el nostre protagonista, va agafar paper de cuina, del que té sempre sota el taulell per si s’ha de recollir alguna cosa, i rebregant un bon tros se’l va posar sobre la ferida, per aturar la sang. Després va trucar a emergències.
Assegut al seu tamboret rere el taulell, respirant fort i gairebé plorant, va veure la cartera. Podia ser? Aquell gamarús s’havia deixat la cartera? De seguida ho va pensar: si s’adonen podrien tornar! Va córrer a abaixar la persiana i tancar la porta de la botiga. A temps. En un minut va sentir cops forts a la persiana, insults i amenaces. Va passar molta por, però de seguida van sonar les sirenes i aquells dos se’n van anar. Els següents a picar a la persiana van ser els de la policia. Els va explicar el que havia passat i els va ensenyar la cartera. Era on l’havia deixat oblidada el lladre, l’Esteve no l’havia ni tocat, per allò de les empremtes… Una mica decebut, va veure que l’agent dels mossos l’agafava sense miraments i que la regirava. Sorpresa! Hi havia ni més ni menys que el DNI. Li va ensenyar el DNI a l’Esteve:
– És aquest un dels lladres? -Ho era. – Els tenim!
…
Cada cop que ho penso, em donen ganes de donar-me d’hòsties. Com he pogut ser tan imbècil? Collons, és que tinc feina, no tinc un gran sou, però prou per viure. Que no haig de mantenir una família! Tot va començar a anar-se’n a la merda quan vaig acceptar a compartir pis amb el Timo (Teótimo es deia en realitat, el mitja merda). Em va semblar un bon paio, divertit. Ens vàrem conèixer a la discoteca del barri i em va dir que buscava pis, i vaig jo i li ofereixo compartir el lloguer del meu cau. Al principi tot anava bé, el Timo va resultar que es guanyava la vida comerciant amb costo. El comprava en blocs de 100 grams a uns que coneixia, ell dividia el bloc en 10 barretes de 10 grams i el venia a amics i coneguts de la disco. Si ho venia tot, multiplicava per cinc la inversió. Clar que es quedava una part per a consum propi. A mi no em semblava malament, vejam, no era cavall. Fumar-se un porro no és res dolent, tots ho fem, jo ho faig. I el Timo em va deixar des del principi la barreta setmanal a preu de cost.
El cercle d’amics del Timo es feia cada dia més gran i jo vaig començar a participar de les festes… i del comerç. Cada vegada amb més freqüència el Timo em demanava que li prestés per comprar un bloc o dos de costo, i de seguida em tornava els diners i un parell de barretes de costo de regal. Un dia, en comptes de fumar-me’l tot les vaig vendre, les dues barretes, a uns coneguts del barri on vivia abans. Va ser molt fàcil, i vaig pensar que era un bon negoci. Li vaig dir al Timo que en comptes de prestar-li diners, que podíem ser socis.
Així que quan vaig cobrar el mes de la feina, el vam invertir tot en blocs de costo. El proveïdor del Timo es va fer el dur, em va semblar que no li agradava que el Timo es presentés amb el meu acompanyament, ni que li volguéssim comprar de cop mig quilo. De primer no ens volia vendre res, ens va fer moltes preguntes, sobre els diners i sobre com pensàvem passar el costo. Vam evitar donar més explicacions del compte i vam haver de negociar, però al final ens va vendre 400 grams al preu del mig quilo, el molt cabró. Així i tot, em va semblar que faríem bon negoci i ja començava a fer-me el conte de la lletera, al meu cap.
El matí següent tot se’n va anar a la merda. No sé com, però un dels habituals de la disco, que vaig saber que feia poc que havia sortit de la trena, es va assabentar del nostre negoci, i mentre jo era a la feina i el Timo s’estava no sé on, va entrar al pis, ho va regirar tot i es va emportar tot el que va trobar de valor… i els 400 grams de costo, que com uns imbècils havíem deixat dins un armari de la cuina.
Estàvem a primers de mes, ni Timo ni jo teníem ni un cèntim i tampoc teníem el costo. Llavors el Timo em va dir que l’única cosa que podíem fer és donar un pal a una botiga que tenia controlada, que feien molt calaix durant el dia, però que cap al final de la tarda acostumava a estar buida i només amb un dependent. Que ens plantéssim tots dos amb navalles allà i li féssim afluixar la recaptació del dia. Jo no havia fet mai una cosa així, però no podíem treure diners d’enlloc i bé que havíem de viure i continuar amb les nostres coses. Li vaig dir al Timo que res de navalles, jo havia fet boxa, de fet havia estat molt bo, tot un campió regional. Jo no necessitava una navalla per fer-me obeir.
La resta és història. Va ser fàcil enganyar al dependent per tal que obrís la caixa, i el ganxo que li vaig clavar al pit no el va ni veure. Però el merda del Timo la va cagar un altre cop, a la caixa no hi havia ni 100 euros, i en contra del que havíem acordat, es va treure una navalla i va començar a tallar al pobre xaval. Vaig agafar al Timo del braç i el vaig treure de la botiga abans no fes cap bestiesa. I amb tot el daltabaix, va i sóc jo el que la caga al màxim, oblidant-me la cartera a la botiga. Quan me’n vaig adonar vam tornar enrere per mirar de recuperar la cartera, però havien xapat la botiga i ja se sentien les sirenes de la policia venint.
Em van venir a detenir el matí següent, quan estava a la feina resant per tal que no haguessin trobat la meva cartera. I vaig delatar al Timo. I tant! Si no hagués estat per ell, jo no m’hauria ficat en una història com aquesta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!