Entra a l’estudi, com ha fet tantes vegades, i seu davant la taula. Però avui no té al cap fer res, no vol fer res. Mira per la finestra les copes dels arbres del carrer, despullades encara de fulles, sota la llum tènue del final de la tarda.
Què fer? Es mira l’equip de música, tria un dels primers CD’s que veu, un de música clàssica, i el posa. Sona una ària de Madama Butterfly: O mio babbino caro, mi piace, é bello bello… Aquesta cançó sempre el commou, avui li fa pensar en les seves filles.
Mira el paper que té a les mans, no el necessita tornar a llegir. Té gravades les paraules del metge: – És crònic, ho sento. – Ja li havia advertit que si era crònic volia dir que no tenia més que entre 5 i 10 anys més de vida. – Però tranquil, no serà el teu cas – Això últim li havia dit, abans de fer-se les proves. Però sí que ha estat el cas, al final.
Les seves filles, encara són petites, no arribarà a veure-les ja adultes, no coneixerà nets ni netes. Quina feinada per a la seva dona haver-les d’acabar de pujar sola! La cuina, els fogons de la cuina, només mantenir nets aquell coi de cremadors, et treu un quart d’hora de temps cada vegada, cada dia. Què valuós li sembla el temps ara! El primer que hauria de fer és comprar una vitroceràmica, és fàcil i ràpida de netejar. Què més podria fer?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!