Quan manava se sentia savi. «Les coses aniran d’aquesta manera» deia. I els que se l’escoltaven assentien com si haguessin escoltat una revelació divina. Si les coses anaven diferent, no importava, ningú no li retreia. Ni ho esmentaven. El que passava és que algú no li havia fet cas i l’efecte papallona ho havia destarotat tot plegat. La saviesa de l’autoritat és indestructible.
Més tard es va adonar que se’n reien de les seves patinades. O ho sabia ja llavors (ell era savi). Patinades? Qui diu que eren patinades? Imbècils, no l’entenien i feien veure que sí. Però era agradable sentenciar sense interrupcions sobre tota mena de coses que, honestament, no havia tingut temps d’estudiar com cal. Els genis no necessiten grans estudis, la seva intuïció supera qualsevol expertesa aliena.
Era savi, era un geni. Ara sembla que no. L’envolten tot de persones que li discuteixen cada cosa que diu. Què sabran. Encara és un geni. No entenen res, com els que reien dels seus pronòstics a l’esquena, abans. Però ara no s’amaguen.
Camina amb dignitat pel passadís i no es deixa intimidar per les rialles o les burles. Ara aquell sòmines li ve a dir no sé què amb cara de preocupació. Què hi diu?
-Vaja, he tornat a sortir despullat de la meva cambra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!