fera ferotge

Fent un primer anàlisi dels resultats de diumenge la primera valoració que en puc desprendre és positiva, i ara us explicaré el perquè de l’alegria d’ahir a la nit.

Més enllà de la irrupció de la CUP amb 126.219 vots i 3 diputats, estic content perquè la societat catalana ha expressat el que darrerament la CUP no ens hem cansat de repetir: Independència sí, però no a qualsevol preu.

CiU va fer una lectura errònia de la manifestació de l’11S, pensant-se que fent-se seu el discurs independentista de la manifestació d’un dia per l’altre, els catalans que volen un estat propi el seguirien cegament. L’error de lectura de la realitat ha set de tal magnitud que la propaganda electoral de CiU ens mostrava un Mas messiànic guiant les masses i encapçalant-les per tal d’acomplir amb els seus desitjos. Bé, doncs ahir CiU va recollir els fruits dels seus errors: un fracàs relatiu, per bé que continuen sent la força majoritària amb més del doble de representants respecte la segona força.

Però si analitzem el conjunt de la cambra catalana observem que els partits que sí que aposten pel dret a decidir (que no vol dir a favor de la independència) han augmentat en representació. CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP/SI, han passat de sumar 87 escons als 86 que van sumar el 2010. Per l’altra banda, els partits explícitament en contra de la independència PSC, PP i C’s (on també hi trobaríem, en menor mesura, votants partidaris del dret a l’autodeterminació i inclús de la independència), han passat de 49 a 48 escons.

D’això n’extrec dues conclusions:

1. La societat s’ha mobilitzat per expressar la seva opinió, tant del sector a favor del dret a decidir (que no independentista), com del sector en contra de la independència. La participació ha pujat i els dos sectors han augmentat en número de vots, per bé que el primer una mica més que el segon, com així ha acabat resultant en el nombre de diputats. Per tant, podríem dir que malgrat la manifestació de l’11S l’eix independentisme/unionisme no s’ha mogut gaire. Els dos sectors s’han mobilitzat però percentualment la diferència entre si ha variat mínimament en favor de la primera opció.
2. L’eix esquerra/dreta sí que s’ha mogut (vegeu fotografia de portada extreta de fonsesquerra.wordpress.com). Podríem dir que els partits d’esquerres (o autoanomenats d’esquerres) PSC, ERC, ICV-EUiA i CUP, han passat de tenir 48 diputats el 2010 a tenir-ne ara 57. Per l’altra, tenim CiU, PP, C’s i SI que han passat de 87 a 78. Què vol dir això? Que per contra del que es pensava el Sr. Mas, els catalans hem continuat dient sí a la independència amb un però. El però dels drets socials. Un condicionant indestriable i indivisible. Sense llibertat social no hi pot haver llibertat nacional. Són les dues cames que et permeten caminar, i que sense una d’elles t’és impossible. L’un és el pare i l’altra és la mare. 

Els catalans hem continuat dient sí a la independència, però no a la independència de Mas. Hem dit sí però no a qualsevol preu. Hem dit sí a una Catalunya independent, d’espanya i dels mercats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!