fera ferotge

El passat diumenge 10 de juny, la iniciativa Dia de la Memòria –promoguda per una comissió ciutadana formada per personalitats d’Osona, el Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, i amb el suport d’Òmnium Cultural-Osona– va organitzar un homenatge a tots els passats que han estimat Catalunya. La data triada per a retre aquest homentage es va fer coincidir amb la del 110è aniversari de la mort del conegut “poeta nacional de Catalunya”, Jacint Verdaguer.

Arreu del Principat, i a les 7 de la tarda, centenars de campanars brandaran simultàniament durant tres minuts per homenatjar mossèn Cinto Verdaguer i tots els avantpassat, que com ell, van estimar aquesta terra. Podeu veure les poblacions que es van sumar a l’homentage ubicades al mapa de més avall.

A Balenyà, el campanar de l’església de Sant Jaume (el poble oficialment es diu Sant Miquel, però el sant que hi ha dins l’església és Sant Jaume) va sonar incansablement durant 5 minuts. A continuació, la coral El Gallaret va cantar un parell de cançons, Els Segadors i El Cant de la Senyera, i també va llegir alguns poemes, com el L’Emigrant i Lo Filador d’Or.

A continuació podeu veure un recull fotogràfic, escoltar les cançons que van sonar i llegir els pomes que es recitaren. [n’hi ha més]

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!

LO FILADOR D’OR

N’hi ha un argenter
a l’Argenteria,
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s’obira,
n’apar un cabell
del front d’una nina.
Lo filador d’or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors,
no cal que us ho diga.
Fila l’or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s’hi casarà
pot plantar botiga.
No es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua florida.
Quan vora l’altar
son cabell deslliga,
n’apar un riu d’or
que surt de la riba,
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que el perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n’eixia.

N’hi ha un argenter
a l’Argenteria,
de tant filar or
li diuen Orfila.Mes, ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d’or
cabells de sa filla.