fera ferotge
ÒSCAR GUÀRDIA
Avui diumenge 5 de febrer, ha set l’últim dia de feina pel mossèn Jordi Castellet i Sala, rector del Voltraganès nord. En aquesta carta de comiat, Jordi s’acomiada dels seus fidels seguidors, demana perdó i anuncia el seu imminent exili. Després de 14 anys en Jordi ens diu adéu. Esperem que se’n vagi ben lluny i no torni.
El motiu que ha fet que el Bisbat de Vic decidís buscar-li un altre emplaçament ha set el fet de realitzar, segons ell mateix, una operació econòmica “fallida i massa arriscada”. L’operació a que es refereix és la d’invertir 200.000€ a Nueva Rumasa. El greu del cas, és que Castellet va invertir aquest diners (una part propietat de l’Església i una part de la seva butxaca) utilitzant el NIF del Bisbat de Vic sense tenir el seu consentiment. És més, el Bisbat de Vic se n’enterà de la fallida inversió a través d’El 9 Nou, quan els pagarés ja estaven realitzats i l’empresa de Ruiz Mateos ja havia presentat el concurs de creditors. Total, que els diners -de moment- han desaparegut.
Castellet, lluny de donar la cara i admetre el seu error al assabentar-se de la fallida de Nueva Rumasa, va seguir demanat diners a la pobre gent que fidelment anava a missa, on, textualment els hi demanava diners amb aportacions mínimes de 50€, tot dient-los que com més generosos fossin amb Déu, Ell ho seria també més amb tots ells.
Però lluny d’aquest escàndol econòmic, ens n’alegrem que en Jordi desaparegui de la nostra comarca per un altre motiu. Castellet és ben conegut a la comarca pels seu “polèmics” atícles d’opinió a l’edició d’Osona del Nació Digital. Però sens dubte, en el seu últim post creua tota ratlla del sentit comú, ètica, escrúpols i inclús de la legalitat. Estic convençut que les seves paraules són delicte.
En aquest últim article d’opinió, titulat Masclista o feminista: violència! menysté la violència masclista i humilia a totes les dones víctimes de la viòlencia dels seus marits, inclús fins quan aquestes són mortes.
L’article, que reprodueixo a continuació, a part de justificar la violència dels marits envers les seves dones, dient animalades com “que quan dos es barallen, tots dos en tenen culpa” o que quan un home mata a la seva dona, tots dos en són víctimes, carrega contra la llei del divorci o l’avortament, i es permet la llicència de donar consells matrimonials, tan cruels com els que tot parafrasejant a Sant Pau diu, que “cadascú estimi la seva muller com a si mateix, i que la muller sigui respectuosa amb el marit” i que “les mullers s’han de sotmetre en tot als marits”.
Repeteixo que com que crec que això ha de ser delicte he tramitat la queixa a l’Institut Català de la Dona per tal que m’assessorin si això és susceptible de delicte i, per tant, denunciable. Espero que declaracions d’aquest tipus, fetes per una a priori respectable autoritat religiosa, no quedi impune. Quan tingui més noticies us ho faré saber.
A partir d’ara, quan algú em posi d’exemple a gent con en Manuel Pousao (conegut com a Pare Manel), Josep Maria Ballarín o Pere Casaldàliga com a paradigma de la bona gent que hi ha dins l’Església, que hi ha gent que treballa per als altres, i que no tots són un homòfobs, uns masclistes, uns pederastes i uns feixistes, els hi citaré gent com Jordi Castellet o Jaume Pujol (Arquebisbe de Tarragona), per citar-ne nomes dos.
Adéu Jordi, i no tornis! [n’hi ha més]
Masclista o feminista: violència!
Tots coneixem casos de violència feminista. O no és violent que un marit de cop i volta es trobi al carrer, sense família, sense casa i amb hipoteca? És el que li ha passat a en Carles, un amic de Torelló. Ara ha hagut de llogar un pis i, si abans els diners arribaven per pagar totes les despeses familiars, en canvi, ara no n’hi ha mai prou i la seva dona sempre n’hi reclama més i més.
No és violent que a un marit, la dona li prohibeixi d’adreçar-se als seus fills en temes educatius i hagi de callar? És el que li ha passat a en Toni, de Caldes, que calla i aguanta.
No és violent que la dona deixi, sense més ni més, el llit conjugal i carregui contra el marit tots els orígens dels mals que l’afeixuguen? És del que es queixava en Joan, d’Aiguafreda. Ara, ell està vivint amb la seva mare i es veu com un convidat molest quan entra a casa seva.
No és violent que l’esposa li digui al marit que ella prefereix viure amb els seus pares que no pas amb el seu espòs? Li va passar a en Pep, de Calldetenes, i ara tots dos viuen amb una parella diferent, amb qui no estan casats. Els seus fills continuen vivint a casa dels pares d’ella.
No és violent que la dona marxi amb la canalla, deixant el seu marit per un inútil en tot, menys per demanar-li diners i posar-li els plets més surrealistes? Ara tots dos viuen amb una nova parella. Els fills gairebé no veuen el seu pare i tot se n’ha anat pel camí del pedregar.
La llista d’aquestes violències feministes, emparades per llei, podria ser infinita, és inacable. Si cadascú fes memòria del que passa al nostre voltant en el tema familiar, s’adonaria que el que estem fent és destrossar el lligam fonamental de les persones, que és l’àmbit familiar.
Podrien haver acabat d’una altra manera. Certament, podrien haver sortit als diaris. I tothom diria allò de “eren tan macos, tan bones persones, se’ls veia que s’estimaven, mai no els vàrem sentir cridar ni discutir, de cop un dia es va acabar, no ens ho haguéssim pensat mai” i un llarg etcètera.
Els exemples citats més amunt són de bons amics o coneguts, bones persones perquè tothom és bona persona mentre no es demostri el contrari. El que passa és que tothom té el seu límit i si n’hi ha noranta-nou que reacciona en pau i amb tranquil·litat, sempre n’hi ha un que se li acaba la paciència.
Al diari d’aquest matí s’atacava la violència masclista i a ningú no se li acut, per molts savis que surtin, que quan dos es barallen, tots dos en tenen culpa. Que quan dos es barallen, rep el tercer, que són els fills, que és la família, que és la societat. Que les dones també tenen els seus recursos per imposar la seva voluntat quan hi ha un conflicte. I que a molts dels portals de les cases catalanes hi ha aquell rajol que diu “aquí jo sóc l’amo, però qui mana és la dona”.
No cal oblidar que un tema tan important com l’economia domèstica, tradicionalment, a Catalunya se n’ha encarregat la dona. L’home portava el pa a casa, molt sovint també la dona, però qui manejava els diners era l’home.
Ja n’hi ha prou d’ideologia de gènere. On l’home és el dolent, on la violència només la practiquen els del sexe femení, on la culpa és sempre dels marits, on la custòdia dels fills pertany a les mares, on davant del conflicte, es resol trencant la relació i anant cadascú per la seva, perquè d’homes ja se’n troben i de dones encara més.
Una ideologia d’aquest tipus ens porta al desastre: cinc dones han estat assassinades pels seus respectius en aquest començament d’any a Catalunya. La nupcialitat ha caigut en picat al nostre país, donant com a conseqüència la disgregació social i l’auge egoista. Els divorcis augmenten exponencialment i el matrimoni deixa tenir real significat.
I tot gràcies a unes lleis que només han fet que destruir i atacar la família. Lleis dictades en aquests anys de disbauxa econòmica i moral que ens han portat fins al punt que estem ara i no sabem quan ens en sortirem. La nostra societat està en un sotrac moral del qual també ens n’hem de poder refer anant a les fonts. Per això ara us citaré Sant Pau qui, des de la societat masclista i classista de l’imperi romà, crida a unes noves relacions personals en el si familiar.
Noves relacions personals, diu Sant Pau als cristians d’Efes, capítol 5:
21 Sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist.
25 Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per ella.
26 L’ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula.
27 Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant: una Església que fos santa i immaculada.
28 Igualment, els marits han d’estimar la muller com el seu propi cos. Qui estima la muller s’estima a si mateix.
29 No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix. També el Crist ho fa així amb l’Església,
30 Ja que som membres del seu cos.
31 Per això, tal com diu l’Escriptura, l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn.
32 Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església,
33 i que també val per a vosaltres. Que cadascú estimi la seva muller com a si mateix, i que la muller sigui respectuosa amb el marit.
22 Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal com tots ens sotmetem al Senyor,
23 perquè el marit és cap de la seva muller, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és el seu cos.
24 Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, també les mullers s’han de sotmetre en tot als marits.
Una família que es basi en aquests principis no pot ser desfeta. Des d’aquesta humil columna i des de la meva pobra condició, faig una crida a la societat perquè pensem entre tots, no com hem de preservar l’egoisme personal, sinó com hem d’ajudar que les famílies es mantinguin unides i en pau. Els problemes familiars tenen origen en la convivència de cada dia i no en la pretesa maldat d’algun dels seus membres.
Tenim dret a dir-hi la nostra però no a obrar, ni parlar amb violència. Ara, alguns voldreu reaccionar amb violència verbal escrita a aquests humils pensaments i anotareu les vostres protestes i comentaris al peu de la pàgina. Us ho agraeixo, perquè significa que us importen aquests temes i que hem pensat una estona junts. Ho fareu també perquè està ben vist ficar-se amb un capellà i amb el que representa, sobretot si aquest capellà s’atreveix a dir en públic el que pensa en consonància amb l’Església i amb el pensament del magisteri.
Volen ser, aquestes línies, unes aportacions a la reflexió i al contrapès de la balança que, culturalment i social, té una tendència a ser inclinada en contra de l’home i no en la recerca del bé, de la justícia i de la pau. No pretenc acabar el debat, sinó més aviat continuar-lo, contrapesar-lo, reafirmar que les lleis que ens governen, lluny de tancar el problema de la violència en el si familiar, més aviat han actuat tirant gasolina a un foc encès i després ens hem queixat i hem fet minuts de silenci amb el mort encara calent i hem continuat carregant contra els mateixos, que no deixaven de ser també víctimes.
La major part de la història de la humanitat ha contemplat la llei de l’esclavatge humà com a justa i necessària, i un dia es va decidir abolir-la. El mateix passa amb la pena de mort, que Jesús va sofrir i que avui veiem com insofrible. El mateix passarà amb la llei de l’avortament lliure o el del divorci exprés, que només fan que destruir encara més la dignitat personal i la integritat familiar.
Unes lleis més justes i d’acord amb la persona ens portaran també a una societat més justa i més igualitària. A qui pertoqui, doncs.
Autor Jordi Castellet i Sala (Capellà, rector de Sant Hipòlit de Voltregà)
Publicat el 27/01/2012 per Nació Digital a l’edició comarcal d’Osona
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vull, però, donar un altre punt de vista a l’affaire econòmic. Constitucionalment, aquest Estat es aconfesional. En realitat, això no és així: l’Estat finança, mensualment, a l’Església catòlica romana amb més de 13 milions d’euros (BOE 315, 31/12/2011), a banda d’altres privilegis que reb d’ajuntaments, governs autonòmics i empreses públiques vàries. Això és un fet del nacionalcatolicisme imperant en aquest Estat, remora de la Santa Inquisició, per exemple. A parer meu, el què ha volgut fer aquest rector és una cosa del tot lògica: que la membresia financiï per si mateixa la seva organització religiosa. O, en altres paraules, que l’Església catòlica romana es començi, d’una vegada per totes, a autofinançar-se (Que ja esta bé de viure de papa Estat!). Fa temps que un altre rector -aquest del Bages- el van foratigar de la parròquia pel mateix: que els usuaris paguessin a la seva Església. Talment com fem els membres d’altres Esglésies cristianes des de sempre (amb delmes, amb aportacions vàries o com millor ens sembli).
Per a mi, el pitjor escandol econòmic no és el que pugui haver fet aquest mossèn, sino l’escandol de la financiació de l’Església catòlica apostòlica romana a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa). Ja va sent hora què els creients catòlics demanin a la seva jerarquia l’autofinanciació, que la pela és la pela (estem en crisi econòmica, i una bona retallada podria ser el retallar la financiació a l’Església vaticana, que 13 milions al mes són molts milions!).
Atentament