oriol fuster i cabrera

Hi havia una vegada un bonic pis d’estudiants situat pel centre d’una bonica ciutat centre-europea. El pis d’estudiants en concret era allò que ara se’n diu “multicultural” i hi vivien persones de procedència italiana, alemanya i catalana.

Esta multiculturalitat comportava un intercanvi clarament enriquidor per a tothom. Així, les parets d’aquell pis acollien profundes converses de temes ben diversos: el nom en diferents llengües de les diferents defecacions que expulsa el cos humà, el nom en diferents llengües de les parts íntimes d’este mateix cos humà o el nom en diferents llengües de les accions que mascles i femelles realitzen amb les parts íntimes del cos humà —multiculturalitat, humanisme, amor: ja se sap—. Un pis del qual qualsevol Koffi Annan n’estaria ben orgullós, vaja.

Però amigues i amics, esta idíl·lica vida es veié ràpidament amenaçada per un fantasma que recorre Europa i el món sencer: la difícil convivència en un pis d’estudiants.

Els conflictes que solen amenaçar l’oasi d’intel·lectualitat absoluta i excepcionalitat acadèmica que representa el pis d’estudiants estàndard es podrien resumir en torns de neteja, torns de neteja i torns de neteja —i torns de neteja—. Parlem, atenció, de terribles drames humans: no tenir la banda esquerra del fogó dret de la cuina brillant i quasi transparent 24h/7d, en un extrem; o netejar el lavabo només els anys de traspàs en què el primer dilluns de cada mes és un número imparell, en l’altre.

Esta mena de conflictes suposen, a llarg termini, un terrible desgast psicològic per les persones que els pateixen. Un desgast, a més, que a la llarga esdevé la causa dels tristos resultats acadèmics del jovent, incapaç de concentrar-se en la matèria d’estudi —tot i intentar-ho desesperadament, especialment entre tres minuts i mitja hora ans de l’examen—. Les estadístiques demostren com els casos més extrems d’estos conflictes poden arribar a arruïnar la vida la vida d’estes joves promeses de la PlayStation 3 i la ingesta non-stop d’alcohol de l’estudi, la recerca i el desenvolupament.

Més enllà d’això hi ha, però, un altre tema sobre el qual els estudiosos i experts no s’han atrevit encara a parlar fora d’un reduït cercle d’especialistes. Un conflicte que segons totes les escoles de Sociologia a qui hem consultat trenca l’harmonia d’estos espais a un nivell igual o pitjor que l’amenaça higiènica de la qual parlàvem anteriorment.

Però amigues i amics, persones crítiques i lliurepensadores totes: ha arribat el moment de trencar el silenci. I ho farem continuant amb la història d’aquell cèntric pis d’estudiants d’una bonica ciutat centre-europea.

Un bon dia, el protagonista de la nostra història, habitant del pis en qüestió i a qui anomenarem, per exemple, Eliseu-Ramon Ferré Bertomeu (d’ara en avant ERFB) es trobava tranquil·lament reposant a la seua habitació, llegint un llibre just abans d’anar a dormir, quan un un estrany soroll el va destorbar.

“Un mussol, probablement”, va pensar ERFB pel tipus de so —rítmic, continuat i de cadència aguda—, gràcies als seus elevats coneixements d’Ornitologia; i va continuar llegint. El sinistre so, però, no només no s’aturava, sinó que hi sumava veus: ara un so més greu, amb un ritme semblant al primer; ara un so com d’objecte picant contra una paret. Els nous sons anaven, a més, exactament al mateix ritme: un ritme que tenaçment no parava d’accelerar-se.

Estranyat, va tornar a interrompre la lectura i va parar l’orella. “Oco no tinguem un compositor avantguardista nocturn com a veí”, va pensar. Resignat, i conscient que l’escàndol dels sons li impediria dormir, continuà llegint.

L’endemà a l’hora de dinar es va plantejar de comentar a les companyes de pis la història dels sons: potser també ho havien sentit i en podien treure alguna idea. Però, “Fet i fet”, va dir-se a ell mateix, “potser no val la pena”. Així que va optar per apartar l’estranya experiència harmònica de la nit anterior del seu cap i participar de la interessant conversa sobre el nom en diferents llengües dels gasos produïts per menjar fesols.

En caure el sol, però, l’estranya simfonia va tornar.

Igual que la nit anterior, els sorolls produïts per algun ésser viu s’acompanyaven dels que resultaven de cops d’objectes. Un nou so, però, va afegir-se: una espècie de fregament compassat, un nyic-nyic sense fi que sumat als altres sons, aquella espècie de laments animals, conformaven una cadència d’autèntic horror. ERFB va intentar fer com si no sentís res: necessitava dormir, l’endemà tenia classe. Aconseguir-ho, però, era impossible. Els sons inhumans cada vegada eren més forts i continuats. Cap ésser viu podria ignorar-los.

El seu cap no parava de donar voltes intentant trobar una explicació. “Potser tenim un escorxador al bloc de pisos,” va pensar, “potser una església negra que fa ritus satànics, potser una fàbrica clandestina on de tant en tant algun treballador s’enganxa una extremitat a la maquinària”. Cap possibilitat era remota en aquell context. Va googlejar totes les idees a veure què en treia. No va servir de res. Va intentar escoltar música per superar l’ofensiva sonora. No va servir de res. Desesperat, va donar voltes i voltes al llit i a l’habitació. Va intentar llegir, pensar en altres coses, comptar polítics corruptes. No va servir de res. Finalment hores més tard, i després d’un últim crescendo, els sons es van aturar. Va mirar l’hora: les cinc del matí.

El dia va ser dur. Les setmanes següents, pitjors. Les ulleres, la son i l’excés de cafè diürns alternaven l’horror nocturn. En poc temps va passar de ser una persona positiva, activa i jovial a arrossegar-se, trist i emprenyat amb el món. Els seus amics no entenien res, i finalment, cansats d’intentar ajudar-lo i només rebre grunys i cops de puny com a resposta, van abandonar-lo. Va tallar amb la seua parella. Va aturar el contacte amb la seua família. Fins i tot va llançar el carnet de la biblioteca.

Finalment, una nit, en arribar al pis, no va poder més: necessitava compartir el seu neguit. Dos de les seues tres companyes de pis estaven a la cuina, i finalment ERFB va explotar i, fonent-se en llàgrimes, va explicar el càstig que patia. Les seues companyes, sorprenentment, també van començar a plorar. Semblava que elles també estaven vivint el mateix infern en vida.

De cop, els crits de desesperació omplien el que havia sigut un pis idíl·lic. Les llàgrimes aclarien un terra negre que s’havia arribat a netejar fins a set vegades al dia, però que ara feia mesos que ningú fregava. Les rates, que omplien el pis des de poc després de l’inici de l’infern sense que ningú hi parés molt de compte (concentrats en la seua tortura particular), morien ofegades. Per milers.

De cop, ERFB va començar a tossir. Tossia durament, molt fort. Feia autèntica temor només de sentir-lo. Va caure a terra sense parar de tossir, marejat i quasi sense coneixement. Finalment, tres llargs minuts més tard, va recuperar-se. Quan es va apartar dels llavis la mà amb que es tapava la boca va veure, amb horror, que la tenia plena de sang. Va intentar netejar-se-la abans que les mosques li devoressen l’extremitat, però feia mesos que tenien l’aigua tallada.

Clarament, les nits d’amor i sexe de la quarta companya de pis començaven a passar-los factura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!