Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Publicat el 22 d'abril de 2021

12 dates que expliquen els meus cinc anys i mig de regidor a Badalona

13 de juny de 2015, dissabte. Fa sol i molta calor. És l’hora de dinar i surten a la plaça els regidors que conformaran el nou govern de Badalona en representació de Guanyem, ERC i ICV-EUiA. L’alcaldessa Dolors Sabater ofereix la vara a la ciutadania amb un somriure, mentre Xavier García Albiol, l’anterior alcalde, surt de la casa de la Vila per la porta del darrere (literalment)… Dies d’alta càrrega metafòrica: al balcó, representants d’entitats saluden eufòrics; a peu de carrer, barrejats amb la multitud, els electes. Hi ha una foto preciosa d’aquest moment, tota il·lusió. Tanmateix, la imatge no mostra la impossible motxilla d’expectatives que carreguem a la nostra esquena.

18 d’abril de 2016. Ens trobem al recinte de l’Escorxador, al cor de la Salut. Ada Colau dona el tret de sortida del procés de redacció del Pla d’Actuació Metropolità. Com convertir les fronteres entre termes municipals en frontisses? Vet aquí una agenda política de fons per connectar Badalona amb la realitat metropolitana, que es veu també amb la participació del municipi en l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública, en la coordinació de ciutats republicanes contra la pobresa energètica i sobretot en la inclusió de la ciutat al Consorci del Besòs. L’intent, només reeixit en part, de moure una mica la brúixola del debat territorial.

7 de juny de 2016. Comença un procés de participació inèdit per volum i ambició: els veïns de Badalona estan cridats a decidir el futur de 14 milions d’euros… exemple d’una acció de govern que pregunta i inclou en la presa de decisions. Un esforç que, malauradament, no té continuïtat en els governs posteriors.

4 de juliol de 2016. Crisi al voltant de Badalona Capaç després de l’assemblea de Guanyem en què s’acorda rebutjar l’opció del Turó de l’Enric. Aquesta és una de les grans proves d’estrès que ha de passar aquell govern, amb posicions diferents internament i molta pressió social, però, malgrat tot, també és l’exemple de la capacitat de resiliència dels regidors que el conformen, que finalment aconsegueixen recuperar un mínim consens que, amb la complicitat del Departament de Territori, millora clarament la proposta inicial.

12 d’octubre de 2016. Querella del PP per haver obert l’Ajuntament quan, deien, un jutge ens ho prohibia. Inici d’un llarg i absurd laberint judicial. Uns fets que, en realitat, són pròleg de l’onada de denúncies judicials vinculades amb la desobediència i l’obertura de locals públics i que tindran una escalada vergonyosa a partir de l’octubre de 2017.

1 d’octubre de 2017. A Badalona obren 34 dels 34 punts de votació habilitats. Missatge potent i significatiu. La ciutat viu les mobilitzacions més importants en dècades.

27 d’abril de 2018. L’alcaldessa anuncia a la premsa que se sotmetrà a una qüestió de confiança per aprovar el pressupost, davant la negativa del PSC a donar-hi suport –els socialistes addueixen principalment el compromís del govern amb el referèndum i contra la repressió. La qüestió de confiança és controvertida internament, i és evident que és un risc innecessari perquè PP, PSOE i Cs tenen per prioritat ‘nacional’ ofegar l’emergent republicanisme, que ha posat l’Estat en una situació delicadíssima.

18 de juny de 2018. Dos dies abans de la moció de censura. És l’últim desnonament al qual assisteix com a regidora responsable l’Agnès Rotger. Un dels molts als quals ha assistit. Quan falten dos mesos perquè una moció de censura ens faci fora del govern, posem a disposició de la ciutat 8 milions d’euros per a polítiques d’habitatge que malauradament ja no tenim temps d’executar. Tres anys després, però, el més calent és a l’aigüera.

3 d’abril de 2019. Es presenta l’aposta d’acord ampli ERC-Guanyem per concórrer a les eleccions municipals. Decisió estratègica de gran calat però que, segurament, es planteja sense prou consensos interns i amb poc temps de madurar-los. És una aposta a curt i mitjà termini que busca enfortir l’alternativa republicana a la ciutat, objectiu clau veient com PP-PSC s’entenen a la perfecció quan els convé.

26 de maig de 2019. L’anomenada Badalona Valenta (Guanyem i ERC) aconsegueix els millors resultats que mai ha obtingut una força republicana compromesa amb el dret d’autodeterminació i amb les polítiques de progrés. És evident que no aconseguim el primer objectiu, evitar el triomf d’Albiol, però no és menys evident el pes polític dels prop de 25.000 vots republicans que converteixen la coalició en primera força d’esquerres al municipi. Tanmateix, l’aposta d’acord ampli es trenca cinc dies després de la constitució del nou ajuntament amb Àlex Pastor d’alcalde. Un trencament al qual s’oposa una part de la secció local, entre els quals m’incloc. El trencament regala al PSC el lideratge de l’alternativa al saló de plens.

21 d’abril de 2020. L’alcalde Pastor és detingut per conduir ebri i agredir un mosso. Així acaba un any de mandat que va començar amb un xantatge i una confiança forçada i, finalment, també malbaratada. Les esquerres no aconseguim posar-nos d’acord per situar el PSC al lloc on li pertoca, el de l’alternança. La meva disconformitat (compartida amb la direcció d’ERC nacional) amb la manera com els meus companys de l’executiva gestionen aquelles setmanes esdevé pública… Tot plegat acaba amb el retorn d’Albiol, en el quart ple d’investidura que la ciutat viu en 5 anys, eloqüent prova de la profunditat de la inestabilitat política a Badalona.

6 d’abril de 2021. Ha passat un any i una pandèmia que ho ha canviat tot. Pocs dies abans que es compleixi el meridià del mandat, presento la renúncia com a regidor amb una sensació agredolça, intentant buscar la coherència amb aquell projecte amb el qual em vaig presentar i que ja no reconec.

I, tanmateix, tinc el convenciment que aquell govern del canvi va introduir dinàmiques i polítiques perdurables, malgrat tot assumides pels governs posteriors, com la tarifació social, el treball polític en clau de l’eix Besòs, la inversió en habitatge públic, la modernització de l’administració, l’aposta per un urbanisme connector i accessible… Agafo la frase d’en Ricard Vilaregut per descriure aquells tres anys de govern: “Menys del que volíem, més del que ens pensem”. Una petja a reivindicar, amb tota l’autocrítica que calgui, però també amb l’orgull que ningú ens hauria de prendre.

I finalment, també amb una experiència política que és una de les llavors dels creixents consensos en clau de progrés en la política catalana (l’acord programàtic entre ERC i la CUP) i un exemple clar de la via àmplia que mereix el país… i la ciutat.

Un honor haver-hi contribuït, junt amb tants altres, i una responsabilitat enorme continuar compromès amb aquesta idea de suma i transformació.

 

[ARTICLE PUBLICAT ORIGINALMENT AQUÍ]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Badalona és un poble?, | s'ha etiquetat en , , , , per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent