No recordo quin president del Llenguadoc-Rosselló, un socialista que ho fou un grapat d’anys, va escriure que, quan va arribar al càrrec, estava molt espantat per la ferotgia dels catalans. Després de no sé quants anys de mandat –continuava escrivint- havia arribat a la conclusió que els catalans fem unes manifestacions molt boniques, fins i tot impressionants, però que són foc d’encenalls. Un zero a l’esquerra.
Sento aixafar la guitarra a tots els que ahir van sortir al carrer i van tornar a casa eufòrics. Sento aixafar la guitarra a la majoria silenciosa que no va sortir al carrer, però al vespre estava eufòrica a casa seva sentint les notícies. Penso que ens autoenganyem. Penso que aquest no és el camí. Si dos milions de persones al carrer no van bellugar ni un mil·límetre ni l’estat espanyol, ni Europa tampoc ho aconseguiran mig milió de persones, encara que tinguin el mèrit afegit d’haver-hi anat en plena pandèmia.
El millor que es pot dir de la manifestació d’ahir és que l’independentisme no va fer el ridícul i va demostrar que encara conserva un gran poder de mobilització. Un poder de mobilització que no es pot equiparar amb cap altre ni a Espanya, ni a Europa, ni probablement al món. I això és obvi que té un valor polític, però no el pes suficient perquè aconseguim la independència. I jo el que vull no és que fem manifestacions enormes i veure mils d’estelades penjades als balcons sinó la independència (entre altres coses, per deixar d’haver d’anar a manifestacions i de penjar l’estelada).
Perquè avui dotze de setembre les coses són on eren. Amb un govern espanyol que ens menysté, denigra i humilia cada dia, que es pixa en el nostre dret d’autodeterminació i que belluga la pastanaga en aquesta presa de pèl enorme que és la taula de diàleg en la que ja han dit que ells no tenen res a negociar i que hi enviaran un conserge perquè, per a tractar amb nosaltres, no els hi cal més.
I els partits independentistes catalans, també continuen sent on eren, mostrant desvergonyidament les seves discrepàncies, que van des del vestit que porta la presidenta del Parlament fins als ànecs de la Ricarda passant per qualsevol altre tema que ens puguem imaginar. Amb uns dirigents així, tan enfeinats amb picabaralles domèstiques, és difícil vèncer un estat neofeixista com l’espanyol, que tindrà moltes mancances, però domina la repressió com ningú.
En els meus escrits polítics no m’agrada estalviar crítiques al meu poble. Normalment aquestes crítiques només les reben els nostres dirigents i arribem a la conclusió curiosa que nosaltres som el poble més collonut del món, però tenim uns dirigents que són una merda. Aquesta seria una situació paradoxal i jo la crec poc probable. Es pot criticar que els dirigents que van dur a terme l’u d’octubre no arribessin fins al final, i tant que sí i jo els criticio. Però nosaltres, com a poble, hi vàrem arribar? Els uns vàrem sortir al carrer a fer manifestacions innòcues i els altres ens vàrem quedar a casa mirant la tele no fos cas. I, mentrestant, la meitat dels nostres dirigents fugia i l’altra meitat s’entregava als espanyols. Ningú no va ser capaç de plantar cara. Com a molt vàrem ser capaços de fer una vagueta el tres d’octubre –que havia de ser el dia d de la independència- i no tots, els uns perquè no volien perdre dinerons a la botiga i els altres perquè no els hi convenia que els hi restessin ni un sol dia de mesada.
Ho sento, però crec que el moment dels actes simbòlics ja ha passat. Ens hem de preguntar com a poble si de debò volem ser independents o no. I si és que sí, que estem disposats a fer per aconseguir aquesta independència. Si pensem que l’aconseguirem pactant amb Espanya val més que ens dediquem a conrear flors asimètriques. Si el poble és conseqüent, els dirigents seran conseqüents perquè els dirigents seran poble. Ara, d’un poble que cagadubta no es poden esperar dirigents que no cagadubtin. És impossible. I el més trist de tot és que, en realitat, tots, tots, tots sabem el que cal fer i no ho fem. Per això, quan Jordi Cuixart diu que ho tornarem a fer jo espero sincerament que no. Espero que els dirigents ni fugin, ni s’entreguin. Que el poble català exerceixi radicalment la seva sobirania sense esperar que ningú li doni permís per a fer-ho. Que proclamem i defensem la República Catalana fins a les darreres conseqüències. I que, si després d’això hem d’afrontar un embat dels espanyols, ho fem com ho van fer els catalans l’any 1714, lluitant fins al darrer alè per les nostres llibertats. Per què això és el que commemorem l’onze de setembre, recordeu?