El primer que voldria dir és que no entenc els ciutadans que no voten. O a una part d’ells. Entenc a aquells que ideològicament passen del sistema parlamentari i creuen que és una aixecada de camisa i, per tant, que votar és fer-li el joc al status quo. Però em fa l’efecte que en aquest 18% que no ha anat a votar el tant per cent de gent que no vota per raons ideològiques és ínfima. Crec que la majoria dels que no van a votar, simplement passa de política. I passar de política és una malaltia social perquè com deia Joan Fuster, tota la política que no fem nosaltres, es farà en contra nostra.
No crec, doncs, que puguem estar satisfets amb una participació del 82%. Opino que als estats democràtics la participació hauria de ser de tots els ciutadans. I també opino que amb els mitjans tecnològics actuals aquesta participació que s’atansi al 100% de la població és possible. Per veure la gravetat del tema hem d’adonar-nos que si els que no han anat a votat estiguessin representats al Parlament tindrien aproximadament uns 18 escons i serien la quarta força política, amb un diputat més que el PSOE. I que serien imprescindibles per tal de formar govern, ja que s’haurien de recalcular els diputats dels altres grups. Jo sempre he estat partidari que els escons de l’abstenció quedin buits perquè d’alguna manera han d’estar representats al Parlament i ara no hi són. I castigaríem els partits que promouen l’abstenció que també n’hi ha.
Per exemple, CiU va arribar a la conclusió que l’abstenció la beneficiava i això va tenir dues conseqüències: majories molt folgades del pujolisme i que una part molt important de la població catalana que pensava que les eleccions al Parlament no eren cosa seva. Això va facilitar la política pujolista en molts àmbits però també ha facilitat que molta part de la població aquests àmbits no se’ls senti seus. Crec que el botó de mostra d’això és TV3 que només és una televisió per a catalano-parlants. O dit d’una altra manera: que és una televisió que els castellano-parlants catalans només veuen quan juga el Barça i no hi ha cap més alternativa.
Crec que en aquest àmbit sociològic el pujolisme va tenir una visió de curta volada. I això és especialment greu perquè anava en contra dels principis ideològics que el propi Jordi Pujol havia expressat en molts llibres. I és una política contrària a aquella frase seva que diu que “És català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho.” Crec, honestament, que Jordi Pujol va fer poca cosa per a que volessin ser catalans tota la gent que havia nascut fora de Catalunya. I al parlar de l’immersió lingüística s’ha de dir que la proposta de CiU era que la meitat de les classes es fessin en català i l’altra meitat es fessin en castellà i qui va apretar per l’immersió van ser els sindicats dominats pels immigrants castellano-parlants que volien que els seus fills parlessin i escrivissin el català igual o millor que els catalano-parlants.
Dit tot l’anterior, penso que és molt bo que a aquestes eleccions hi hagi hagut un rècord de participació. I, per molt que em dolgui, penso que també és molt bo que els espanyolistes hagin sortit al carrer. I que també és molt bo que hagin penjat banderes espanyoles als seus balcons. El país que tenim és aquest. L’altre era un miratge trampós. I els miratges tramposos s’acaben pagant perquè des del poder es fa més per a perpetuar-los, que no pas per transformar la realitat d’una manera profunda. Per això penso que una de les grans virtuts que ha tingut el procés independentista és fer una fotogradia molt exacta de com és el nostre país. I, tornant al començament, tots ens hauríem de conjurar per a que a partir d’ara cada vegada que hi hagi eleccions a casa nostra hi hagi la màxima participació possible. Perquè la democràcia és més democràcia quan va moltíssima gent a votar i perquè vivim a un moment històric en el que no ens podem permetre més trampes.
Llegeixo aquests dies als diaris un retret al PP que em sembla injust (que el PP sigui un partit neo-franquista i corrupte vol dir que se li poden retreure moltíssimes coses, però no tot ). El PP deia que a Catalunya hi havia una majoria silenciosa alternativa a la que governava. Jo penso que aquesta afirmació tenia molta base: si guanyaven les eleccions espanyoles els partits estatals i també guanyaven les municipals, la victòria dels partits catalans a les eleccions catalanes només es podia explicar perquè aquells que haguessin pogut donar la majoria al PSC-PSOE no votaven. Si les eleccions catalanes haguessin tingut el mateix grau de participació que les espanyoles, Jordi Pujol no hagués sigut president de la Generalitat i durant tot el seu període haguessin governat els socialistes.
Ara bé, justament el PP que utilitzava aquest argument de la majoria silenciosa, amb la seva actuació anticatalanista i antidemocràtica, ha capgirat les coses. Avui dia els silenciosos serien només uns 17 diputats al Parlament i de cap de les maneres un 18% pot ser considerat una majoria. I l’espanyolisme ha de deixat de ser silenciós i ocult. I jo considero que això és bo, rotundament bo per Catalunya. Una altra cosa és que el que pretenia el PP amb el seu cop d’estat a les institucions catalanes era destruir l’indpendentisme i que aquest hagi quedat reforçat. I això també és bo perquè demostra que no tenim por malgrat les porres, les presons, les querelles, la propaganda demencial a gairebé tots els canals, etc…
Una altra cosa és que la societat catalana actual està crispada i emprenyada. Crec que aquí toca rescatar aquella idea – crec que també de Jordi Pujol – de ser “un sol poble”. I si això comença per acceptar la realitat de veure els catalans tal com som, continua amb el respecte dels uns pels altres i dels altres per uns. Es difícil perquè ens uns tenim la sensació de que hem rebut injustament i que els altres ens peguen i ens estan pegant. És difícil perquè els altres fa molts anys que se senten discriminats i han tingut la sensació que amb la independència encara ho serien més. Però no ens en queda un altra. Finalment, la societat catalana serà una síntesi d’aquests pensaments, d’aquests sentiments, d’aquests orígens i d’aquestes llengües. Avui ser patriota demana molt més que ser independentista o voler la unitat d’espanya. Demana voler que tota la gent que viu a Catalunya es senti còmoda i feliç pensi com pensi. Demana una generositat immensa per part de tots. Si no la tenim, serem cada vegada més febles i com a catalans no ens en sortirem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!