ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Ni sento simpatia pels imputats del cas Gürtel, ni sento simpatia per la gent del PP, ni sento simpatia pels magistrats del Tribunal Suprem. Opino que la major part d’ells tenen ancorada Espanya en el millors dels casos en el neofranquisme i en els pitjors, a més, en una corrupció descarada i espatarrant. Se sap que a Espanya no hi va haver ruptura i això ha fet que als principals llocs de poder de l’estat hi manin els mateixos que manaven durant la dictadura: només cal veure els cognoms i les respectives històries familiars.

Em sembla evident que el PP i els neofranquistes –és una redundància, ja ho sé, tot i que també sembla que hi ha neofranquistes a la dreta del PP, tot i que no gaires- van posar el punt de mira en Garzón i es van prometre que no pararien fins eliminar-lo. El consideraven un enemic perillòs. I ho era, tant per la seva perseverança com per ser un home al que li encantava sortir als mitjans de comunicació.

Per la seva banda és evident que a l’hora d’investigar Garzón no mirava tothom amb el mateix interès: així com els delictes dels neofranquistes del PP els ha perseguit amb tot l’interés i més, així com als catalanistes i basquistes els ha perseguit amb tot l’interès i més, no ha tingut el mateix interès a l’hora de perseguir els comunistes o els sindicalistes i, pel que fa als socialistes, els va perseguir més per una revenja personal que no pas per una altra cosa. O sigui que em sembla induscutible que ha estat un jutge sectari, que és una de les coses que no haurien de ser els jutges.

Però que jutges i magistrat siguin sectaris – ho era Garzón i ho són els magistrats del Tribunal Suprem- no vol dir que mai no tinguin raó. Perquè els seus adversaris o enemics o el que sigui s’equivoquen i delinqueixen. I jo penso que Garzón s’ha equivocat i ha delinquit escoltant les converses entre els advocats de la trama Gürtel i els seus defensats. Per a fer-ho va dictar una ressolució sabent que no era ajustada a dret i d’això al codi penal espanyol se’n diu prevaricació.

L’article 51.2 de la Llei Penitenciària, diu:

“Les comunicacions dels interns amb l’advocat defensor o amb l’advocat expressamentcridat en relació amb assumptes penals i amb els procuradors que el representin, se celebraran en departaments apropiats i no poden ser suspeses o intervingudesexcepte per ordre de l’autoritat judicial i en els supòsits de terrorisme.”

Es evident que aquest article ha estat vulnerat pel magistrat Garzón ja que les escoltes de les converses entre advocats i acusats que va ordenar no entraven dins l’àmbit del delicte de terrorisme sinó dins del que podríem anomenar corrupció política.

Llavors hem d’anar a veure com es castiga pel codi penal el supòsit en que es produeixi una vulneració del que ordena aquest article. I vet aquí que l’article 446 del Codi penal diu:

“El jutge o el magistrat que, sabent, dicti sentència o resolució injusta ha de ser castigat…: Amb la pena de presó d’un a quatre anys si es tracta de sentència injusta contra el reuen una causa criminal per delicte i la sentència no ha arribat a executar, i amb la mateixa pena en la meitat superior i multa de dotze a vint-si s’ha executat. En ambdós casos s’ha d’imposar, a més, la pena d’inhabilitació absoluta per un termini de deu a vint anys.”

La sentència conmdemna Garzón a: onze anys d’inhabilitació, 2.520 € de multa i les costes del judici.

Crec que contra tot això hi ha poca cosa que objectar objectivament. Garzón ha prevaricat i és just que se’l castigui.

Hi ha una objecció que els amics de Garzón sostenen que no entenc: critiquen que la sentència hagi estat tant ràpida. No home, no. Totes les sentències i tots els procesos haurien de ser ràpids, el que s’ha de criticar és quan la justícia és lenta.

Ens trobem, doncs, amb una sentència impecable tel pel que fa al temps, com a la forma, com al fons. I jo fins i tot diria que ens trobem amb una sentència exemplar, una sentència de la que s’haurien de sentir orgullosos tots els espanyols.

Ara bé: és una sentència que deixa moltíssimes preguntes a l’aire.

Preguntes com:

1.      com és possible que les escoltes que va acordar Garzón no van ser recorregudes pels fiscals, ni tombades pel Tribunal Superior de Justícia?

2.      S’hauria de inhabilitar per prevaricació també a aquests professionals de la justícia?

3.      Per què hi ha processos sobre corrupció que s’allarguen i s’allarguen fins a que prescriuen els delictes i n’hi ha d’altres que es tramiten tan ràpidament?

4.      Com és possible que hi hagi corruptes que surtin absolts quan les proves en contra dels acusats siguin abracadabrant i no passi res?

5.      Com és possible que s’hagin fet tantes i tantes escoltes en casos que no es jutjaven assumptes terroristes i no hagi passat res?

L’argument de Garzón que si el comdenen a ell no es podrà investigar cap cas de corrupció no em serveix. Fet i fet, tampoc no em serveix la llei que feia que les converses entre els acusats de terrorisme i els seus advocats poguèssin ser escoltats. Però tampoc no em serveix la justícia d’aquests magistrats que, quan els interessa, apliquen escrupulosament la llei i, quan els interessa, miren cap a un altre lloc. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!