Garzón sembla un babau que s’ha cregut la justicia espanyola, els seus jutges i a sobre que puguen tindre alguna independència, més enllà de la pròpia inoperència.
ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
28 de gener de 2012
Sense categoria
1 comentari
GARZÓN SÍ, GARZÓN NO
Garzón no deixa indeferent ningú. Malgrat els seus defectes, que no són pocs, opino que haùrà fet avançar els drets humans a nivell mundial i que per això se’l persegueix
Tot i que els independentistes catalans tenim un deute pendent amb el jutge Baltasar Garzón perquè ens les va fer passar magres durant les olimpíades de l’any 1992, el cert és que des d’un punt de vista del progrès del dret i dels drets humans Garzón ha estat un home clau, del que els juristes ens hem de sentir solidaris i orgullosos.
Al Dret Penal Internacional hi ha un abans i un després de Garzón. Garzón sempre serà recordat com el jutge que va dur davant dels tribunals Pinochet i li va intentar fer pagar tots els delictes que havia cotmès. No cal dir que és fonamental pel progrès humà que els dictadors, els tirans d’arreu prenguin consciència que tard o d’hora seran jutjats. I això fins ara només els hi passava si perdien una guerra.
Per simpatitzar amb Garzón només cal veure quins són els seus enemics. Els seus enemics són els corruptes del PP – partit neofranquista, més que no pas demòcrata – i directament els franquistes que entenen que amb els tripijocs que van fer durant la transició ja havien saldat els seus deutes amb la justícia i que ningú no els hi podia demanar comptes de res.
Però els franquistes no van pagar cap deute ni a la justícia ni a ningú. La transició fou comandada per un rei franquista, per un president de les corts franquistes, per un president i uns ministres franquistes, per un exèrcit franquista i per uns tribunals franquistes. Els mitjans de comunicació més importants, no cal dir-ho, també ho eren. I així Espanya va passar del franquisme al postfranquisme.
Amb la victòria electoral de Felipe Gonzàlez i el PSOE semblava que podia canviar alguna cosa, però, en realitat, no podia canviar res. Tot i que el PSOE no era un partit franquista estava inserit en una societat l’èlit de la qual continuava sent franquista. Ho continuaven sent molts mitjans de comunicació, l’èlic econòmica, l’èlitc judicial i, en general, tothom qui remenava les cireres al país. El resultat d’això fou que el PSOE oblidés que era socialista i era obrer i esdevingués només un Partit Espanyol, un partit espanyol, per cert, que va fer una política liberal pro-americana i, en general, gens d’esquerres.
Garzón es va equivocar pensant que els socialistes se’l prendrien seriosament. Ell havia fet una gran carrera judicial, havia esdevingut un jutge estrella i pensava que el seu següent pas era ser ministre de justícia. Però se’n va quedar amb les ganes i d’aquell error de l’un i dels altres va sorgir un odi entre els socialistes i Garzón que no ha estat gens útil pels progressistes espanyols.
Per la seva banda els neofranquistes del PP no és que odiessin Garzón només per les seves ànsies de protagonisme. És que li tenien pànic. És que el consideraven com l’enemic a batre per tal de no acabar com va acabar Pinochet o alguns militars argentins. Llavors va ser quan el PP va decidir que s’havia de carregar professionalment a Garzón abans que a ells no els hi toquès el rebre.
Van trobar tres temes: els pagaments pressumptament irregulars que Garzón havia rebut de les universitats nordamericanes, les escoltes pressumptament irregulars de les converses entre els imputats i els advocats del cas Gürtel i, finalment, la tramitació presumptament irregular d’un procediment contra els crims franquistes.
Com a advocat defensor penso que és bo que els acusats tinguin un procès amb totes les garanties. Però el que passa a Espanya és una vergonya mundial.
Què és pot dir dels franquistes i dels neofranquistes que no ens provoqui un fàstic profund?
Podem recordar la seva sublevació, els milions de morts, la represió contra la catalanitat, l’enriquiment injust, el robatori, la corrupció auspiciada pel poder, la tortura: tot això no mereix ser jutjat i condemnat? Jo diria que sí.
I pel que fa al PP només cal dir que són els dignes descendents dels seus pares. Al PP van anar a parar la major part dels franquistes i continuen actuant com a tal amb unes formes aparentment democràtiques perquè és el que els hi toca en aquest moment històric. Però allà on governen hi ha putrefacció corrossiva i la llibertat fa marxa enrere.
El cinisme i la força amb que se senten els franquistes i els neofranquistes és tal que, en comptes d’intentar passar dissimuladament cap a les clavegueres de la història, encara es veuen amb ànims de cridar i exigir.
Em fan molt de fàstic!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!