ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La veritat és que quan la gent parla en nom del poble em fa por. En nom d’un poble només hi pot parlar el seu president, que és que ha estat triat per a representar-lo, i encara si aquest president no ha fet trampa (com la van fer el senyor Maragall i el senyor Montilla al no explicar abans de les eleccions els pactes guvernamentals que farien ).

El cas és que el poble del Principat de Catalunya avui el representa legitimanent l’Artur Mas, agradi o no agradi als que el van votar.I els que parlen en nom del poble i no són l’Artur Mas fan un tuf de feixisme insoportable, per molt d’esquerres que diguin ser.

Que l’Artur Mas està legitimat a fer la política que està fent és una gran obvietat. No només va guanyar de forma claríssima les eleccions autonòmiques,sinó que, després, quan ja havia començat a fer aquesta política, va guanyar les municipals i les espanyoles, cosa que, per cert, no havia passat mai. Això vol dir que la majoria de catalans ratifiquen Mas i CiU i la seva política i qualsevol persona que no ho vulgui veure és que no és gaire demòcrata.

Hi ha moltes persones que es queixen de les retallades però em temo que la gran majoria dels catalans no només no ens queixem de les retallades, sinó que les entenem i hi donem suport. Sabem que no ens podem permetre que els comptes de la Generalitat facin fallida –perquè això voldria dir que deixariem de tenir la poca autonomia que tenim- i també sabem que el principal objectiu d’aquest govern, juntament amb lluitar aferrissadament contra el déficit, és crear llocs de treball.

O sigui que el problema no és que a un li rebaixin el sou o les prestacions, sinó que la gent es quedi sense feina. I si bé és cert que aquestes retallades creen atur –però són inevitables perquè no és que no hi hagi ni cinc, és que és deuen una barbaritat de diners- no deixa de ser també cert que s’està treballant molt per tal que exportem cada vegada més.

En aquest marc hi ha dos classes de partits: els partits de govern i els partits d’oposició. Els partits de govern han rebut una herència desastrosa i han d’intentar fer una gestió que tregui del pou el país. Els partits de l’oposició –que han tingut una política nefasta a Madrid i a Barcelona- ara es dediquen a fer demagògia, que és el mateix que feien quan governaven, però menys perillosa –però més cínica- perquè no poden fotre la mà al calaix.

Quansevol que miri les coses amb realisme sap que ni l’Artur Mas, ni en Xavier Trias, ni en Mariano Rajoy tenen les coses fàcils. I també sap que en aquests moments l’entesa i la sensatesa és imprescindible per mirar d’arreglar les coses. Que d’això els que ho han deixat tot fet un fàstic en diguin el nou tripartit, senzillament fa riure. Són polítics de saló i ho seran tota la vida…

Perquè el cas és que les respectives oposicions no volen ser responsables i mullar-se amb les mesures necessàries però impopulars –impopulars fins a cert punt, perquè finalment es veu que la gent les entèn perquè vota el que vota – i, per una altra banda, què diantre poden aportar el PSOE, IU o ERC a Catalunya si no manen enlloc i no poden aprobar ni mig pressupost?

Sort en tenim que aquesta gent –PSC-PSOE, ERC I IC- són purs i immaculats i clarividents i mai no s’equivoquen, que si no…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!