Obrint Pas: Diari d'una gira

Viatjar al País Basc sempre ve de gust, però encara més quan la calor d’estiu ens asfixia a València. Avui anirem fins a Amurrio, una ciutat alavesa situada ben a prop dels límits amb Biscaia. Un viatge, però, que segueix diferents rutes: Maki, arriba en tren des de Madrid; Chola, en avió des de Tenerife; Xavi i Pol, en cotxe des de Manresa i la resta en furgoneta des de València.

La primera sorpresa que ens trobem quan arribem a Amurrio, és que l’escenari és un camió desplegat en forma de tarima on ens encabirem per intentar tocar. Això sí, si plou, no ens mullarem. De fet, l’oratge no acompanya massa. Al voltant de les imponent muntanyes que senyoregen aquestes terres, uns núvols grisos amenacen en descarregar.

De vesprada saludem molta gent que s’acosta a l’escenari. Hi ha un grup de Mollet del Vallès, un altre de Barcelona, uns amics de la Valldigna i, és clar, molts bascos vinguts d’Àlava i Biscaia. Quan pugem a l’escenari i l’ambient que semblava un xic fred comença a escalfar-se. Sempre es fa estrany escoltar els bascos cantant en català. Però ho fan. I fort. Una cançó rera l’atra tenim la sensació d’estar a casa. De fet, ja ho estem després de tantes aventures per aquestes terres. Fins i tot ens atrevim a pronunciar algunes paraules en euskera “Gu Obrint Pas gara!”. Les darreres cançons són un esclat. Però encara ha d’arribar ‘Zu Atrapatu Arte’ que toquem de manera improvisavada amb tota la ràbia de quan l’escoltàvem allà pels principis dels noranta…

Fotos: Guillermo Urkijo

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!