El Kilometroak és la festa de les ikastoles guipuscuoanes. Un espai de trobada entre mestres, pares i alumnat que se celebra des fa una pila d’anys de manera itinerant per les diferents comarques de Gipuskoa.
Doncs bé, quan arribem flipem: un mar de gent inunda aquesta xicoteta població, veïna de Tolosa. Hi ha unes 100.000 persones que omplen de color i festa el paisatge esplèndid d’aquesta terra. Nosaltres venim sense dormir, perquè el concert està programat a les 16.00h (sí a les quatre de la vesprada) i ahir tocàrem a l’Olleria. Encara sort que els Trikizio ens canvien l’ordre, perquè en un principi tocàvem a les 14.00h!
Però bé, tot sia per la obrir un poc més l’escletxa fora de casa! I quina escletxa! Quan eixim a l’escenari, completament de dia, comprovem el què ens espera: milers de joves estudiants assedegats de ball i música coregen càntics festius. Hi ha un ambient incomparable. Comencem a tocar i ens adonem que n’hi ha molts que coneixen les cançons. Sense dubte, com ja hem dit vàries vegades, veure com gent de fora anta en català posa els pels de punta. Estem morts de cansamnt, no hem dormit ni dinat, però ens emocionem.
Quan acabem, deixem caure els nostres cossos extenuats a la furgoneta i encarem de nou el camí de tornada. 6 hores després encara torbem un japonès a València obert. Som a València. Són les 23.30h. És diuemege i portem tres dies de concerts. I per acabar-ho d’adobar hem anat i tornat a Euskadi en un mateix dia… Sort que la gira s’acaba…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!