Afedemón!

Llegeixo, amb certa dosi de perplexitat, com dia sí i dia també continua debatent-se a l’estat espanyol la prohibició o no del burca i/o nicab sense arribar a bon port. No puc entendre com, en una societat avançada com la nostra, encara hi hagi algú que no faci cap paper davant la imatge inquietant d’un dona vestint un burca i/o nicab acompanyant, la majoria de les vegades, al seu ramat de fills. Hi ha qui encara, brandant la bandera de la llibertat individual, defensa que pretendre prohibir l’ús d’ambdues peces de roba que tapen la cara i el cos, és anticonstitucional. I ho compara, amb una cínica naturalitat, amb les monges de la religió cristiana. 

Xavier Bosch, el Director General d’Immigració, aposta amb fermesa per prohibir l’ús del burca i nicab a tots els espais públics de Catalunya per una qüestió de seguretat, com una mesura per garantir en tot moment la identificació de les persones i per promoure la igualtat home-dona.

Entenc que, si toquem el tema religiós, en sortirem escaldats. No hi ha res a fer si derivem el problema cap a aquesta banda. La llibertat de culte dins un estat laic com el nostre, ens fa més mal que bé. I, si bé el cristianisme s’ha quedat obsolet en la societat del segle XXI, no hem de menystenir anys i anys de cultura cristiana. I no pretendre ficar-la al mateix sac que l’islamisme no tan radical on, per començar, a la dona no se li permet participar ni del res comunitari.

Per tant, només ens queda esgrimir qüestions de seguretat i, amb les dents gairebé serrades, qüestions de desigualtat de gènere. Apostar per la seguretat és potser l’arma més intel·ligent que tenim alhora de lluitar contra el desinhibit exhibicionisme d’aquestes dues peces de vestir. Tanmateix, si fóssim amb la veritat pel davant, el que més molesta i espanta no és que puguem o no identificar a aquella dona que tenim enfront dins les frontisses d’un edifici públic. El que més molesta i espanta, penso jo, és el rebrot d’un masclisme portat a l’extrem, amagat sota el vel d’una religió que no té res a veure amb l’Islam.

No estic carregant contra els immigrants, ni contra la religió musulmana, no pas. Són pocs els que fan molt soroll, per sort. M’indigna el radicalisme, la imposició d’unes normes retrògrades, els fanatisme creixent i tots aquells que no només no volen integrar-se, si no que a més volen imposar la seva particular manera de lloar a Alà a cop de clamar a favor de la llibertat religiosa articulada a la Constitució.

Aquells i aquelles que defensem aferrissadament la dignitat de la dona per damunt de qualsevol altre principi constitucional, desconfiem d’una mera ordenança municipal que només fa que tapar forats. I creiem que, apostar per una iniciativa legislativa seria, almenys, un pas endavant en tot el territori nacional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!