Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Plegar bàrtuls
Avui dia, l’expressió plegar bàrtuls, entre d’altres accepcions, ens remet a plegar totes les pertenències i marxar. Abandonar-ho tot i començar de nou en un altre lloc, amb diferents paisatges.
A mi em fa pensar en plegar de viure. No puc treure’m del cap la mort precipitada d’un company de feina. Una mort volguda per bé que no crec que fos desitjada. De treure’s la vida uns en diuen covardia. Jo en dic desesperació.
Certament, no sé el perquè, però aquest cop ha estat així. Una soga al coll ha precipitat la mort d’un company de feina. No el coneixia gaire. Treballàvem en llocs diferents. Per bé que m’ha impressionat. Molt.
Quan hom pren la decisió de deixar-ho tot i marxar a l’altre barri, no és per caprici. Quan la vida ja no et plau i vols deixar-la, hi ha d’haver una raó molt potent per tal que prenguis la determinació de matar-te. I fer-ho amb una soga al coll ha de ser terrible.
La mort per asfixia ha de ser de les pitjors. L’ofeg, amb la seva lenta agonia, no crec que sigui precisament un acte de covardia. Ans al contrari. Treure’s la vida no deixa de ser un acte de valentia. I fer-ho amb una corda al coll encara més.
El suïcidi, malgrat ser l’acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària, implica desesperació. I la desesperació, el no trobar cap sentit a la vida, la dificultat de viure amb una depressió o un fort patiment, no es trien.
Quan una persona és capaç de posar fi a la seva existència, em mereix tot els respectes. No faig cap elogi del suïcidi, no. Només que intento imaginar què ha pogut passar pel cap del suïcida per posar fi al seu patiment de la manera més dràstica. I com podran viure els de la vora amb el sentiment de pèrdua i amb el pensament de per què no van poder fer res per ajudar-lo. Segurament que ho van intentar. I ell no els va escoltar.
En qualsevol cas, ell ja no hi és. I la seva imatge restarà en el record. En pau reposis allà on siguis.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el tema que ens ocupa, no cal ni “plegar bàrtuls”, ja que els “bàrtuls”, és queden aquí, en el mon terrenal….., allà on va decidir anar, no cal res de res, quan deus travessar l’umbral , potser solament portes la millor part de la teva essència.
Estíc amb tu, en creure que, considerar com la l’única de les sortides, per deixar de patir; anar “al no res”, deixar d’existir, deixar d’esperar, tenint en compte que l’esperança és l’últim que l’ésser humà perd, ha de ser fruït d’una immensa ofuscació mental. d’un boqueix sense precedents en la persona…… és fruït de la desesperació pura i dura.
Suposo que els que convivien amb ell, i els que l’estimaven han de tenir un sentiment a mig camí entre la culpabilitat i la impotència…..però el que crec fermament és que ningú pot fer per tu res , si tu no vols, o no pots fer res per tu mateix.
Si deixes d’estimar-te, de valorar-te, tot va perdent sentit… fins i tot la vida.
Deu ser un maleït cercle, sense sortida, i ….potser llavors és quan el “dimoni”, que tots portem dins, et diu: “si tu vols, jo sé com pots tornar a començar, segueix-me……”