Afedemón!

No hi ha res que em posi de més malhumor que perdre el temps amb persones, animals o coses que no m’importen en absolut. Malversar la vida és un pecat. Gaudir-la, un plaer. Que no tenim tot el temps del món, ho sabem. Tot i així, el desaprofitem amb preocupacions, amargors i fugides endavant. 

Talment una cursa contrarrellotge, anem a massa velocitat sense temps per prestar atenció a la bellesa que ens envolta. Sense paladejar la vida. No fruïm dels instants únics i irrepetibles que ens ofereix l’existència, de franc. I arriba el dia de les lamentacions. Una malaltia o bé la mateixa mort. Massa tard per comprendre que de vida només en tenim una. I com l’hem viscuda? Quins moments ens han llevat l’alè? Quins records plaents ens enduem a la tomba?  

 

“L’ajornament és la pitjor manera de malversar la vida ja que suprimeix el dia actual i, tot prometent temps esdevenidors, decep els presents”, Séneca dixit en la seva genial obra “De la brevetat de la vida”. Certament, l’esdevenidor és incert; l’ara és l’única veritat. 

La brevetat del present. L’instant que no s’atura. Un ara que es precipita sense aturador cap al demà. I, si no li prestem prou atenció, fuig sense recança. Mirant endavant. 

Cert és que desaprofitem massa ocasions amb el pensament i la consciència com a sedàs i jutges dels nostres actes.  Ens perdem en la nostàlgia d’allò que va ser i en la preocupació d’allò que pot esdevenir. I no vivim l’instant. Com el que és: l’únic de real que tenim al davant. Ens tenallen la por, la prudència, la vergonya, els prejudicis, els escrúpols, la norma que no ens permet avançar en línia contínua.

De vegades, el temps ens passa lent. Quan l’avorriment se’ns apodera. I somniem amb el demà pensant que serà millor. I demanem que passi ràpid aquest moment present que ens desespera. Un moment que omple un forat però no sacseja l’ànima. I el voldríem fer córrer a càmera ràpida. Fins arribar allà on el cor ens batega amb força. I, d’aquesta manera, poder sentir-nos vius. Entusiasmats. Pletòrics.

Altrament, hi ha hores, dies, setmanes, que, de tant ràpid que passen, ni tan sols podem contemplar. I voldríem frenar la seqüència. Congelar la imatge. Aturar el goig que ens produeix aquell instant de plenitud. I és aleshores quan accelera de 0 a 100 en mig minut. Fuig com qui ha de passar comptes amb la justícia. I, espectadors com som del pas del temps, restem impassibles, frustrats, aclaparats per la fugacitat d’allò que algú va anomenar felicitat. I no ens adonem que, si aquest concepte abstracte fos etern, perdria tota la seva força i sentit. És amb mesura, que l’assaborim. Degustar-la a bocinets, sense presses, com a un xiclet, i que el seu sabor perdurés en el temps seria extraordinari. Tanmateix, quan ens hauríem acostumat al seu gust, l’acabaríem llençant a la brossa com fem amb els minuts que no acaben de passar mai. 

Som esclaus del temps. Ell és el nostre amo i senyor. I, nosaltres, els seus súbdits. I l’hem de respectar. I no pretendre avançar ni endarrerir les hores. Acceptar els seus capricis. I no perdre’l, ja que ens ve donat sense demanar.

Com qui demana una bestreta i la paga a terminis, el futur se’ns ofereix generós i esperançador, si així ho volem. De què ens serveix preocupar-nos per allò que no ha esdevingut? Aconduir els nostres pensaments per ramals que no ens aporten res de bo? Somniar desperts, mentre el present se’ns escapa de les mans?

I el passat no es belluga. Roman quiet, donant pas a un ara ple de sorpreses. El pretèrit ens recorda la pedra on no hem de tornar a ensopegar, aquell tren que no hem de tornar a perdre, la vida que deixem enrera i ja no podem recuperar ni fer una segona, tercera o quarta presa. 

I el present és aquí. Ara mateix. En aquestes lletres que llenço a raig sobre la pantalla. Amb data de caducitat. Només una dècima de segon les deixa obsoletes. I parlem del que ha estat, del que he escrit, del que he fet. 

I no me’l vull perdre, el present. El vull gaudir amb intensitat. Amb la rialla a la boca. Sense presses, tanmateix tampoc sense pauses. A temps real. En directe. On line. És aquest temps el que tinc, el que vull i el que em convé viure. Sense malbaratar-lo. Sense que me’l prenguin de les mans. 

“Curtíssima i neguitosíssima és la vida d’aquells que obliden el passat, negligeixen el present i temen el futur; quan arriben a l’hora extrema, comprenen, miserables, massa tard, que en tots els dies llurs s’enfeinaren a no fer res” Sèneca