Afedemón!

Els censors tenen els dies comptats. Almenys a palau. La monarquia ha patit, de nou, vexacions allà on més mal li fa. El Rei Joan Carles l’ha ben espifiada. En fa una darrere l’altra. El seu “ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar” amb posat de corder a punt de ser degollat, li ha fet més mal que bé, malgrat la seva intenció era una altra: fer callar les veus d’aquells qui el criticaven per no entonar un mea culpa. En qualsevol cas, no voldria ser pas a la seva pell (de corder). Avui dia, els ciutadans, hem perdut la por a dir les coses pel seu nom de pila. Gràcies a les xarxes socials, les opinions naveguen lliures, ufanes, sense aturador ni sedàs. 

Què passa, quan algú gosa dir que l’emperador va nu? Aquesta frase del conte de fades “El vestit nou de l’emperador” exemplifica tot el que li està passant en aquests moments a la nostra monarquia.

El conte narra la història d’un emperador obsedit per demostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença. Un bon dia encarrega a dos sastres el vestit més fi del món a canvi d’una gran recompensa. Els dos sastres l’enganyen dient-li que el vestit estava fet d’una tela màgica invisible per als estúpids. L’emperador s’emprova l’inexistent vestit i no gosa dir que no el veu per por a ser jutjat com a ximple. I, més encara, després dels elogis rebuts per part dels seus ministres, que tampoc gosen a admetre que no veuen res. Aleshores, l’emperador surt a la desfilada i la gent calla, assabentats de les propietats de la tela. Fins que un nen exclama que l’emperador va nu. És llavors quan el públic esclafa en rialles.

Alertar contra la vanitat i contra la hipocresia que impedeixen dir les veritats, vindria a ser el missatge del conte. Només un nen, encara no sotmès als prejudicis socials, és capaç de cridar el que pensa sense por al què diran.

Ja ho va dir l’escriptor Amando de Miguel al seu llibre “Memorias y desahogos”: “Que et censurin, delecta. És un bon senyal que destorbes. I hom se sent important”

L’escriptor, malgrat les crítiques i amenaces rebudes, continua ficant el dit a les nafres. D’ell en diu que és com el nen que crida que el rei va nu. Aquell que diu allò que els altres pensen però no gosen a dir. 

Avui dia, però, hem après a dir les veritats dins el marc legal (és allò de feta la llei, feta la trampa). Perseguir a qui gosa dir la veritat sense por, s’ha convertit en una tasca complicada.

En qualsevol cas, no ens enganyem, tampoc. Els censors també han fet els deures. Ara no cremen llibres ni persones ni empresonen. Al segle XXI els censors empren armes més subtils. Represàlies que, a primer cop d’ull, no es veuen. Tanmateix, hi són.

La llibertat d’expressió és un miratge. Ens creiem lliures però som captius. Ens auto-enganyem creiem-nos immunes a amenaces i coaccions. I estem sotmesos, encara, a l’imperi de la por. Perquè hi ha motius per tenir por. Amenaces que es compleixen. El poder, que té la paella pel mànec, té massa “instruments de tortura” per tal de tapar boques. 

I, talment com al conte de l’emperador, ens deixem endur massa cops per l’opinió de les masses. Fins que apareix un nen que crida que l’emperador va nu. Aleshores, ens cau la bena dels ulls i ens adonem que tot plegat ha estat fruit d’una manipulació. 

“Hi ha poca gent de seny que prefereixi la censura profitosa a la lloança traïdora” François de la Rochefoucauld