Afedemón!

Recordo, amb certa nostàlgia, aquells moments agredolços on els meus pares em feien callar la boca amb un “no ens contestis” quan jo volia tenir l’última paraula. I jo, llençant un esbufec, però, atenia les seves ordres amb cara de murri.

Aquells temps han canviat. Els nens i nenes nascuts en les darreries del franquisme, aquells que hem hagut de crèixer amb unes estrictes normes a casa que, ara que som pares, ja les voldríem tenir pels nostres fills, ara no ens veiem en cor de frenar a aquests petits dictadors. No a cop de bastó, no. Només caldria un parell de No’s per tal que no ens prenguin pels seus súbdits. Tanmateix, hem creat uns prínceps i els hem envoltat de massa privilegis. I ara, potser, és massa tard per començar de zero. O potser no …

No sé veure si el problema rau en la societat o en un mateix. El que està clar és que alguna cosa falla. No pot ser que haguem passat de l’autoritarisme més ranci a la tolerància més vertiginosa. I això, és clar que sí, és extrapolable a política, a l’ensenyament, a la sanitat, a la justícia, …, a tot el que ens envolta en general. D’un tot està prohibit a un tot s’hi val. D’una bona estirada d’orelles a un et denunciaré. De tenir moltes obligacions a tenir massa drets.

Certament, tornant a la canalla, ens costa trobar el terme mig, on les coses són més senzilles del que ens pensem. I, on el sentit comú és l’arma més a l’abast que tenim uns pares completament desorientats fruit d’una societat també molt desorientada.

Tanmateix, no llenço la tovallola. I confio en el meu fill. Tinc l’esperança que tot allò que els seus pares hem anat sembrant durant tots aquests dotze anys, ho anirem recollint d’un dia per l’altre. Que no ha caigut en sac foradat. Malgrat que un “no em contestis” els entri per una orella i els hi surti per l’altra, penso que hem educat unes bones persones, amb uns valors que nosaltres no teníem, amb sensibilitats, un bon fons, una conciència extrema del que està bé i del que està malament, individual i col·lectivament, amb llibertat.

L’altre dia volia posar-me al mateix nivell del meu fill, com una “colega” que diria ell, sense tenir en compte que ens portem 29 anys. I ell em contesta que no calia que em fes la “guai” … Em vaig quedar petrificada. Alhora que em va fer reflexionar. No hem de pretendre ser els amics dels nostres fills. Per a això ja en tenen una pila a l’escola, al futbol, etc. No hem d’oblidar que som els seus pares. I, com a tals, ells ens demanen a crits que actuem com els nostres pares ho van fer amb nosaltres.

La veritat és que els nostres pares no ho hauran fet tan malament, no creieu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!