Afedemón!

No vull ser natura morta pintada a l’oli, ni paraula escrita a la sorra que es pugui esborrar amb el peu; no vull caminar fent veure que trepitjo fort i, a l’hora de la veritat, depenc per viure d’una carícia.

Cal tornar a explicar la història
del príncep blau que enamora princeses
amb pòmuls rosats i somriures de plàstic,
i mirades de vidre que ni tan sols tremolen?

Graons que s’enfilen cap endarrere,
sinergies d’idees que no esdevenen,
sembrats que pateixen una sequera
que triga massa a desaparèixer.

Si escapces les males herbes
veuràs com creixen un altre cop.
Arrenca-les de soca-rel
i protegeix la terra de llavors
foranies.

Ofega’m,
deixa’m sense alè,
empeny-me a l’abisme
on els cossos moren
però les ànimes lliures
perviuen en el temps.

No vull ser natura morta pintada a l’oli
ni paraula escrita a la sorra que es pugui esborrar amb el peu
No vull caminar fent veure
que trepitjo fort i, a l’hora de la veritat,
depenc, per viure, d’una carícia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!