Afedemón!

Nicolas Sarkozy perd els estreps. La continència verbal no és precisament allò que el caracteritza. El líder i candidat a la presidència de França acostuma a no mossegar-se la llengua. La seva actitud de perdre els papers, li ha comportat més d’un problema no només amb la premsa. Ciutadans indignats, joves que resideixen als suburbis i, fins i tot, la comissària de Justícia de la Unió Europea Viviane Reding, han estat insultats i vexats pel president francès amb les seves paraules incisives i grolleres.

Una contenció, la de mossegar-se la llengua, que no va amb ell. Quan hauria de ser un dels seus atributs, opta per llençar a tort i a dret tot allò que li surt de les entranyes sense, abans, haver passat pel sedàs de la raó.

 

El sedàs de la raó. Què faríem sense ell? Sortiríem tots escaldats. Un món on tothom diguéssim allò que ens vingués de gust, a banda que seria una olla de grills, ens duria a la prehistòria, de nou.

La contenció és necessària. Encara que ens dolgui. Quants cops ens ha passat que ens hem penedit d’haver fet algun comentari inapropiat o, si més no, fora de lloc? Quan hagués estat millor guardar les paraules o bé meditar-les abans de sortir. Un instant, de vegades, és suficient per tal de saber si cal obrir la boca o no. Si allò que direm serà millor que el silenci.

Acostumem a escoltar allò de “dic el que penso i sento i, a qui no li agradi, que s’hi posi fulles”. Jo mateixa he caigut en aquest excés més d’un cop. I, a continuació, m’he hagut de menjar les conseqüències de la meva incontinència verbal. Contenir-me, malgrat m’ha suposat un control exacerbat de mi mateixa, m’ha ajudat a millorar la relació amb els altres. A ser més proactiva, en termes d’intel·ligència emocional.

L’empatia, posar-se al lloc de l’altre, és de gran ajut a l’hora de mesurar les paraules. Tots sabem que paraula que surt ja no torna a entrar. Per tant, paga la pena pensar abans d’insultar, ofendre o bé incomodar a l’altra persona. Posar-se a la seva pell, és una bona manera de saber què és allò que li hem de dir i allò que no. I com dir-li, sobretot.

No es tracta de reprimir les nostres emocions, no. L’autocontrol, escoltar i valorar abans de respondre són la base de la intel·ligència emocional. Fins i tot un silenci pot ser millor que una paraula mal dita.

Que fàcil que sembla i que difícil és quan ens trobem al davant algú a qui li ompliríem la cara de mans. Tanmateix, mai no hauríem de perdre les formes. Perdre-les, ens situaria al mateix nivell de l’altre. I denotaria una mala gestió emocional.

L’insult, de vegades, és la resposta més fàcil a un comentari que ens han etzibat i que no ens ha fet el pes. Ens hem sentit ofesos i responem amb una paraula grollera amb la intenció de fer mal. Tant o més com ens n’han fet a nosaltres. A voltes som orgullosos. El nostre amor propi ens fa actuar sense pensar, a vegades. De tota manera, si agafem perspectiva, ens adonarem que una bona resposta és el millor atac a una mala pregunta. Que el silenci, la millor arma a un insult gratuït. I que mossegar-se la llengua, és més rendible que dir el que hom pensa de veres.