Afedemón!

Dos de gener. Quan la majoria de la gent comencem a dur a la pràctica la llista de propòsits o despropòsits per a l’any nou com el de deixar de fumar, una nova llei ens ho posa tot més fàcil. La Llei anti-tabac, amb els seus defensors i amb els seus detractors, no deixa a ningú indiferent. Una Llei molt esperada per alguns; molt criticada per altres. En qualsevol cas, una Llei. I com tota Llei, s’ha de complir. Tanmateix, com diu el refranyer popular: feta la Llei feta la trampa.

Començaré dient que sóc fumadora ocasional de tabac ros. I ara, d’ocasional, més que mai. Tinc la sort que puc prescindir perfectament d’una cigarreta sense patir un atac d’ansietat. I que sóc incapaç de fumar tabac negre, em resulta vomitiu. De la mateixa manera que no tolero el fum dels havans.

D’ençà de la polèmica Llei anti-tabac, que escolto opinions per a tots els gustos.

Pel que fa als seus defensors, una de les bondats més apreciades de prohibir fumar als llocs públics és la de l’absència de pudor (de tabac, perquè les altres ara s’oloren més que mai). Certament, reconec que per a un no fumador i fins i tot per a una fumadora ocasional com jo, deu minuts eren suficients per a camuflar qualsevol rastre de perfum i/o suavitzant en la teva roba i tornar a la feina com si en comptes d’haver estat esmorzant, haguessis estat en un pub fins a altes hores de la nit.

La segona bondat i no per això no menys apreciada és la de la salut. Entenc que si hom ha près la decisió de no fumar, per quins set sous ha de respirar el fum d’un altre? És raonable. Quan les estadístiques indiquen que un fumador passiu té gairebé les mateixes probabilitats de contreure un càncer que un d’actiu, és ben lògic que s’abstingui de concórrer segons quins ambients. Pensem que dins el món de l’hostaleria, quan les feines avui en dia són tan escasses, qui era el bonic que deixava un lloc de treball perquè no aguantava ni estava disposat a respirar el fum dels altres?

Una altra de les bondats, els que som pares, és que almenys en els locals d’oci, els nostres fills no estaran temptats d’enganxar-se tan fàcilment al tabac com ens va passar a nosaltres. No fumar a les discoteques, pub’s i restaurants, frena, si més no, aquella ànsia adolescent d’encendre una cigarreta per a fer-se el mil homes.

Pel que fa als detractors, es mostren totalment en contra d’aquesta Llei, per descomptat. Se senten assetjats, perseguits, criminalitzats i incompresos. Només parlen de prohibicions abusives, sense empatitzar amb els que han hagut d’aguantar durant tot aquest temps els seus fums. Estan en contra de qualsevol retallada de llibertats quan, no ho oblidem, que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. 

Estufes fora els establiments, terrasses parades a l’hivern, gernacions de gent fumant pels carrers, deshabituacions, pegats i xiclets de nicotina, burilles al terra, disminució de l’halitosi, boom de les cigarretes electròniques, etc … Només són uns quants dels efectes i paisatges ocasionats per la controvertida Llei.  

I què me’n dieu de les contradiccions? L’Estat, per una banda, prohibeix el consum del tabac en determinats espais públics, i s’enriqueix per l’altre a costa de la salut dels ciutadans que paguem religiosament els impostos de les caixes. Permet, i qui sap si subvenciona, el cultiu, la fabricació i la distribució dins el seu territori, i per l’altre criminalitza a qui paga un preu desproporcionadament elevat per consumir un producte demostradament cancerígen. I, per més inri, amb la recaptació d’aquests impostos subvenciona programes de deshabituació i paga costosos tractaments oncològics.

Quins fums!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!