Afedemón!

Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. La festa que reivindica el moviment obrer mundial. Diverses manifestacions convocades pels sindicats estan previstes durant el dia d’avui. 

La recessió i la reforma laboral, són els cavalls de batalla dels defensors dels treballadors.

De tota manera, ens oblidem de les persones. De les seves motivacions, de les seves frustracions, d’una generació que ens ve al darrere mancada d’il·lusió. Joves sobradament preparats que, o bé troben feines precàries, o bé són a l’atur. I, consegüentment, de la desaparició de la cultura de l’esforç provocada per aquesta manca d’expectatives. Ara més que mai, un esforç no sempre comporta l’obtenció d’un resultat.

 

Albert Camus, escriptor i pensador existencialista recrea, en el seu assaig sobre el mite de Sísif, la metàfora del sacrifici i del treball etern.

Qui va ser fundador de Corint, va ser castigat per la seva exagerada astúcia, en recórrer a mètodes il·lícits per a augmentar la seva riquesa. 

De cap a l’infern, és obligat a empènyer una roca pendent amunt. I, quan ja havia fet el cim, la roca rodolava cap avall. I havia de començar de nou. I així, una vegada rere l’altra.

Aquest esforç perpetu d’empènyer la pedra sabent que tornarà a caure pel pendent, vindria a il·lustrar la idea.

Les persones ens esforcem més o menys en funció del sentit que té per a nosaltres la fita que volem aconseguir. Sense motivació ni tenacitat, l’esforç es desinfla fins a desaparèixer com un globus.

Els pares d’avui dia, pensant que fem el millor per als nostres fills, evitem que s’enfrontin a les adversitats. Els evitem el patiment tan necessari. Els pengem un paracaigudes per tal que facin el salt i un matalàs per tal que, quan aterrin, no es facin cap mal. Déu nos en guard! D’aquesta manera, evitem que tastin les frustracions. Tenim la temptació de resoldre’ls els problemes per tal que no suïn la cansalada. I no ens n’adonem del mal que els fem. Estem educant persones autistes, dependents, amb baixa autoestima. Que, quan nosaltres no siguem al seu costat, seran completament inútils.

Certament, la cultura de l’esforç ha quedat eclipsada per altres cultures més enlluernadores. El sacrifici sembla que no té sentit en la nostra canalla. Per què han d’esforçar-se si asseguts a la butaca s’ho troben tot fet?

Aquesta virtut estoica no està de moda. La llei del mínim esforç és massa llaminera. Hauríem de conscienciar als nostres cadells sobre la necessitat de fixar-se uns objectius i aconseguir-los, costi el que costi. Només així valoraran el treball i, consegüentment, a ells mateixos. La satisfacció per la feina feta no té preu.

La insistència i la constància són les eines claus per tal de no doblegar-nos davant l’adversitat. Amb tenacitat, gairebé qualsevol objectiu es pot aconseguir.  I dic gairebé perquè també depèn de les nostres capacitats innates, de posar-nos objectius reals, que siguem capaços d’aconseguir.

I sí, els cansats fan la feina. Aquesta frase tan meravellosa que em va regalar la meva mare, resumeix tot plegat. I, quan les forces ni la motivació m’acompanyen, la recupero del calaix dels records i torno a empènyer la pedra pendent amunt, malgrat saber que no només amb l’esforç aconseguiré els meus reptes. Gràcies, mare.