Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Tahar Ben Jelloun, al seu llibre “Elogi de l’amistat” ens diu que l’amistat és una religió sense Déu ni judici final. No puc estar més d’acord amb ell. Els amics ho són precisament perquè els escollim, no ens venen donats. I som només nosaltres qui establim les regles de l’amistat. Un amic vertader no et trairà mai, ni et jutjarà, ni et mentirà encara que sigui per no fer-te mal.
Tots hem passat, en un moment o altre de les nostres vides, per un mal tràngol. I, malgrat tinguem una família, una parella, uns fills, …, els amics són aquells a qui acostumem a recórrer quan van maldades.
A les verdes i a les madures, hom diu. Un bon amic hi serà sempre, certament. És molt fàcil l’amistat en moments d’oci. Quan tot va de cara. Quan tot són rialles i complaences.
En canvi, quan constates els amics vertaders, és quan arriben els problemes. Un amic és aquell amb qui pots compartir els goigs i les penes. Qui t’escoltarà amb aquella atenció proactiva i et donarà la seva opinió, encara que et cogui.
Perquè l’amistat la concebo com un exercici de llibertat i sinceritat. Quan un amic t’adula gratuïtament, quan hom sap que no és sincer sinó que hi ha un interés fosc amagat al darrere, quan no et permet ser tu mateix, quan has de mesurar les paraules per temor a ofendre’l, quan només surt a la superfície quan s’ensuma una estona divertida i, en canvi, desapareix quan intueix una tarda de llàgrimes.
I la traició? Un amic de debò no traeix. La confiança és bàsica en una relació d’amistat. Si es perd això, l’amistat desapareix o, potser, no ha existit mai.
La lleialtat, la generositat, el respecte, la sinceritat, la confiança, la complicitat, …, només són uns quants dels qualificatius de l’amistat. Sense ells, l’amistat canvia el seu nom i es transforma en conveniència. I, tots sabem, que la conveniència és només això: un arronsar-se quan li convé, l’egoïsme en la seva forma més pura.
En qualsevol cas, l’experiència que camina plegada amb els anys, atorga clarividència. Els anys i l’experiència ajuden a passar pel sedàs els amics i deixa fora els que no ho són o bé no ho podran ser mai, malgrat algun se’ns coli pel forat. Per bé que penso que som prou intel·ligents per no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, no podem abaixar la guàrdia mai. No blindar-nos, no. Però sí estar atents i escollir als nostres amics per allò que són, no per allò que ens volen fer creure que són. Hem de fer-nos experts en psicologia i endevinar, intuir o bé copsar a les primeres de canvi, qui s’amaga al darrere d’una façana. No és or tot allò que llueix.
Com va deixar escrit Rabindranath Tagore “La vertadera amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt llegir aquesta lectura sobre l’amistat, estic molt d’acord amb el que dius, m’ha fet recordar al poema que vaig escriure al 2010 sobre l’amistat, si el vols llegir pots anar al meu blog, “Amb els cinc sentits” Synera, l’amistat.
Salutacions,
Isabel.